Bibliografia

Ballester:

No tinc paraules, Editorial Media Vaca, València, 1998.

Ballester, Arnal ; Calpurnio:

He perdido mi sombra, Ed. Caja San Fernando, Sevilla, 2000.

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular. De la historieta y su uso, Editorial Sinsentido, Madrid, 2000.

Roglan, Joaquim:

Revistes d'humor a Catalunya 1972-1992, Col·lecció vaixells de paper, 20, Col.legi de Periodistes, Barcelona, 1996.

Ros, Roser ; Il·lustració: Arnal Ballester:

Quins uns, els gegants! contes variats de gegants, Tantágora, Barcelona, 2009.

Ludovico

Format a l’Escola Massana i a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona, Arnal Ballester i Arbonès va iniciar la seva trajectòria professional a revistes com Barrabás, El Papus i Por Favor entre els anys 1972 i 1976, amb una estètica agressiva que s’inscriu en el corrent d’humor brutal propi d’aquella època. Però va ser als darrers anys de la primera època de Mata Ratos, quan era dirigida per Tom (Antoni Roca i Palacios) i s’adreçava a un públic adult, quan Ballester va començar a signar els seus dibuixos i il·lustracions amb el pseudònim Ludovico.

De forma progressiva, Ballester va anar decantant la seva activitat cap al cartellisme i, molt especialment, la il·lustració, sobretot adreçada a un públic infantil i juvenil, amb un grafisme sintètic que actualitzava la tradició d’Apa o Opisso. Ha publicat més de cinquanta títols il·lustrats, entre els quals destaquen Les onades (1987), Pim, pam, pum poma (1989), Simón el dragón (1991), Poesies de Joan Salvat-Papasseit (1991), Gabriel Ernest (1992), No tinc paraules (1998), Vista cansada (2001), Base y el generador misterioso (2002), Bestiarara (2003, amb text propi), Chamario (2004) i Quan érem micos (2004). Ballester va obtenir el Premio Nacional de Ilustración de Libros para Niños del Ministerio de Cultura el 1993, l’Illustrator of the Year Award concedit per UNICEF a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya el 1994 i el Premi de la Crítica Serra d’Or el 1995 pel seu treball a la sèrie Els artístics casos d’en Fricandó (Edicions Destino) que, amb textos de Montse Ginesta, pretenien acostar l’art contemporani al públic infantil. També va il·lustrar diverses portades, incloent algunes de la revista infantil en català Cavall Fort.

Va ser un dels trenta il·lustradors de tot el món representats a l’exposició The Secret Garden (1996), commemorativa del 30è aniversari de la Fira de Bolonya a Itàlia i l’any 2005 va ser seleccionat per a la mostra Ilustrísimos. Panorama de la ilustración infantil y juvenil en España, presentada també a la Fira del Llibre de Bolonya. Ocasionalment, va retornar al llenguatge de la historieta amb obres publicades a les revistes Nosotros somos los muertos (1995) i El Ojo Clínico (1996).

A partir de 1998 es va dedicar preferentment a la il·lustració de premsa, tant per capçaleres espanyoles com estrangeres. El 2002 es va endinsar en el camp de l’animació i va fer obres per a la plataforma Digital+, la Fundació Caixa de Catalunya i el Festival de Curts d’Animació de Barcelona, Xinacittà. Dins d’aquesta activitat, la seva peça Amigo Hulot (Digital+) va ser part de la selecció oficial al Festival d’Annecy 2005 i va obtenir el Premi Junceda d’Animació a l’edició de 2004. A la del 2006 va obtenir una menció especial per la sèrie de cortinetes del festival Xinacittà 2005.

Publicacions: Barrabás, Cavall Fort, Clij, Diari de Barcelona, Dinamo, Histeria, Icon, Integral, International Herald Tribune, La Vanguardia, Man, El Mundo, Mundo Diario, Nosotros somos los muertos, El Ojo Clínico, El País, El País Semanal, El Papus, Península, El Periódico de Catalunya, Mata Ratos, Por Favor, Ser Padres hoy, Terra Incógnita.