Krahn
Bibliografia

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso (1873-2000), 2 volúmenes, Ediciones Sin sentido y Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 2001.

Krahn:

L'any que vam viure olímpicament, Glénat, Círculo de Lectores, [Barcelona], 1993.

Krahn:

El año que vivimos olímpicamente, Glénat, Círculo de Lectores, [Barcelona], 1993.

Krahn:

Hilderita y Maximiliano, Kalandraka Ediciones, Sevilla, 2004.

Krahn:

Nosotros que nos quisimos tanto, Lumen, Barcelona, 2004.

Krahn:

Bichografías, Seix Barral, Barcelona, 2010.

Krahn; Brossa:

El fuet de cent cues, Destino, Barcelona, 1988.

Krahn; Uribe:

Ugald el ferotge, Ediciones B, Barcelona, 1989.

Krahn; Uribe:

Los príncipes de piedra y otros cuentos, Fundación Santa María-Ediciones SM, Madrid, 1991.

Krahn; Uribe:

El fiero Ugaldo, Ediciones B, Barcelona, 1989.

Krahn

Els móns imaginats per Fernando Krahn poden ser poètics, enigmàtics o inquietants, a vegades fins i tot tenebrosos, però sempre conviden a reflexionar sobre la vida i l’ésser humpa. I sempre, inevitablement, deixa al lector l’última paraula per interpretar el sentit de la seva obra gràfica. La seva obra s’allunya del missatge unívoc i tancat per convertir el final obert en una marca d’estil suggerent i estimulant. Krahn proposa idees perquè el lector estiri el fil i en tregui les seves pròpies conclusions. Gràficament, el seu estil oscil·la entre el barroc i el minimalisme, i s’expressa indistintament i amb idèntica soltura en blanc i negre o en color.  

El recorregut vital de Krahn el confirma com una persona inquieta. Va estudiar tres cursos de dret, però quan va començar a destacar ho va fer com a escenògraf teatral (premiat el 1961 pel muntatge d’El rinoceront, d’Eugène Ionesco). Va ser cineasta i fotògraf d’artistes, fins que el 1962 va abandonar el seu Xile natal per anar-se’n a Nova York i començar una carrera com a dibuixant d’humor a revistes com Esquire, The New Yorker, Atlantic Monthly o The Reporter, i per signar com a autor i il·lustrador més de quaranta llibres infantils. El 1968 va tornar a Xile i allà, a més de continuar col·laborant en revistes nord-americanes, va començar a participar a la revista Ercilla i va seguir treballant a la seva sèrie més famosa: Dramagrama. Cinc anys més tard, el 1973, es va instal·lar a la localitat catalana de Sitges, on va viure la resta de la seva vida.

El mateix Krahn resumia la seva evolució artística en tres etapes que reflecteixen el seu trajecte personal: els seus inicis com a dibuixant a Xile (entre 1952 i 1962), la seva etapa professional a Nova York (1962-1973) i la seva consolidació a Europa (des de 1973 fins la seva mort).

Durant la seva etapa europea va col·laborar amb publicacions de Suïssa, Itàlia, Holanda o Alemanya, tot i que el gruix de la seva col·laboració va ser al diari barcelonès La Vanguardia. La seva vinculació amb la capçalera del Grup Godó es remunta al 14 de febrer de 1984. Des de llavors va publicar centenars d’historietes, així com il·lustracions per a articles de diferents seccions. Per al suplement Ciencia (que llavors dirigia Jorge Wagensberg), va fer moltes il·lustracions on aconseguia interpretar conceptes abstractes i complexos. Al suplement dominical del mateix diari va publicar nous episodis de Dramagramas, l’obra culminant de Krahn. Segons el crític d’art Juan Bufill: “La seva aportació més gran com a dibuixant, humorista i autor atípic de còmic han estat els seus Dramagramas. Són historietes gràfiques i mudes, aptes per a un públic més ampli que l’habitual dels còmics.” (La Vanguardia, 19 de febrer de 2010). Els Dramagramas, formats per capítols d’una pàgina en color directe, es van mantenir durant 26 anys. En total, aquesta sèrie de “narracions sense text”, tal i com les anomenava Krahn, està formada per unes mil pàgines, que només s’han recopilat parcialment en àlbums.

Una altra faceta important de la seva carrera va ser la seva feina com a il·lustrador dels contes infantils escrits per la seva dona, l’especialista en literatura comparada María de la Luz Uribe. Entre els títols de la parella destaquen El primer pájaro de Piko-Niko o El viaje. Krahn també va escriure alguns dels llibres que ell mateix va il·lustrar com, per exemple, Hilderita i Maximiliano. Conjuntament amb la seva dona també va participar al TBO d’Ediciones B (entre els números 3 i 14) amb la sèrie ¡Romance del Fiero Ugaldo, que a todos les pone a caldo! (1988), que més que una historieta era una auca.

Poc interessat en l’obra dels dibuixants xilens, Krahn va rebre influències d’artistes estrangers. El seu pare, advocat i caricaturista d’orígen alemany, li va fer descobrir l’obra de Wilhelm Busch. Va ser una primera revelació, però no l’única. “El 1946 va caure a les meves mans el primer llibre de Saúl Steinberg, el gran dibuixant nord-americà d’origen romanés, que em va fer veure que el dibuix humorístic no s’ha de limitar només a explicar acudits. Es poden crear sensacions i transmetre missatges amb el propi traç”, explicava el mateix Krahn (La Vanguardia, 1 de maig de 1992).

Publicacions: Atlantic Monthly, Ercila, Esquire, La Vanguardia, Por Favor, TBO Ediciones B, The New Yorker, The Reporter.

Principals Sèries: Cave Cranium, Dramagrama, ¡Romance del Fiero Ugaldo, que a todos les pone a caldo!.