Kalders
Bibliografia

Bath, Amanda:

Pere Calders, ideari i ficció, Edicions 62, Barcelona, 1987.

Busquets, Lluís:

"Pere Calders, contista, burleta i divertit", El Correo Catalán, Barcelona, 20/05/1978.

Calders, Pere:

Unitats de xoc, Institució de les Lletres Catalanes, Barcelona, 1938.

Calders, Pere:

Cròniques de la veritat oculta, Premi Víctor Català, Editorial Selecta, Barcelona, 1955.

Calders, Pere:

L'ombra de l'atzavara, Premi Sant Jordi, Editorial Selecta, Barcelona, 1962.

Calders, Pere:

Ronda naval sota la boira, Editorial Selecta, Barcelona, 1966.

Calders, Pere:

Aquí descansa Nevares, Editorial Alfaguara, Madrid, 1967.

Calders, Pere:

Invasió subtil i altres contes, Premi Lletra d'Or, Edicions 62, Barcelona, 1978.

Calders, Pere:

Tots els contes, Premi Serra d'Or 1969, Editorial La butxaca, Barcelona, 2008.

Calders, Pere:

El primer Arlequí, Quaderns Literaris, J.Janés, Barcelona, 1936.

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular. De la historieta y su uso, Editorial Sinsentido, Madrid, 2000.

Nopeu, Jordi:

"Es hora de l'actualitat per Tísner, Calders i Sales", diari Ara, Barcelona, 02/06/1912.

Puig Molist, Carme:

Pere Calders i el seu temps, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003.

Solà i Dachs, Lluís:

La caricatura social i política a Catalunya (1865-2005), Dux Elm, Barcelona, 2005.

Solà i Dachs, Lluís:

L'humor català, 3 vols., Bruguera, Barcelona, 1972.

Solà i Dachs, Lluís , Kalders i Tísner:

Dibuixos de guerra, La Campana, Barcelona, 1991.

Solà-Dachs, Lluís:

Història dels diaris en català (Barcelona, 1879-1976), EDHASA, Barcelona, 1978.

Kalders

Kalders era el pseudònim amb el què, en els anys de joventut, el gran escriptor català Pere Calders pretenia amagar la seva identitat. Amb aquest nom va produir tota la seva obra com a dibuixant humorístic, principalment abans i durant la Guerra Civil i en comptades publicacions. A l'exili mexicà va dibuixar per a un diccionari il·lustrat, però només per guanyar-se la vida i sense cap al·licient artístic, ni humorístic. Aquesta feina el va esgotar tant que va prometre que, si es guanyava la vida escrivint, mai més tornaria a dibuixar i quan va arribar el moment fins i tot va llençar tots els estris de dibuix per no tenir temptacions de tornar-los a usar. Va ser una llàstima perquè el dibuixant Kalders havia estat, també, un formidable ninotaire que jugava magistralment amb els clars i els foscos, amb la composició dels dibuixos i amb la distribució dels personatges.

Pere Calders va néixer el 29 de setembre de 1912 al número 274 del carrer Rosselló de Barcelona, fill de l'escriptor Vicenç Caldés Arús i de Teresa Rusiñol. Va passar la infantesa entre Sant Cugat i una propietat familiar a prop de Sabadell. Als 8 anys es van mudar al barri del Clot de Barcelona i va ingressar a la secció de pàrvuls que hi havia al Passeig de Sant Joan, on va aprendre caligrafia amb el sistema Montessori, aleshores molt popular. D'allà va passar a l'Escola Catalana Mossèn Cinto, curiosament en un edifici on va treballar quan va tornar de Mèxic l'any 1963, situat al mateix Passeig. En aquesta escola va coincidir amb Avel·lí Artís Gener (Tísner) de qui va ser amic tota la vida, de fet fins i tot van acabar sent cunyats.

Amb Tísner es van matricular a l'Escola Superior de Belles Arts, on van tenir de professor Ramon Calsina, i van entrar a treballar de periodistes al Diari Mercantil quan aquest es va catalanitzar. La nova etapa la dirigia Josep Janés i va tenir una vida molt breu. En aquesta publicació Calders hi va dibuixar la capçalera i algun cul de llàntia. En aquells moments la seva militància política era al partit d'Acció Catalana, però més tard va passar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Seguint el seu amic Tísner va entrar a La Rambla de Josep Suñol i Garriga i el 1936 es van fer càrrec, amb altres membres del Sindicat de Dibuixants Professionals, de la direcció de L'Esquella de la Torratxa, revifant de manera extraordinària el veterà setmanari. El dibuixant Kalders hi va publicar la major part de la seva obra humorística ja que entre 1937 i 1938 hi va fer una setantena de dibuixos. La majoria d’aquests dibuixos van ser reproduits el 1991 al llibre Dibuixos de guerra, Kalders i Tísner. També en va fer algún a Papitu, un altre títol clàssic de les publicacions satíriques barcelonines que també havia esta incautat pel Sindicat de Dibuixants Professionals.

El 1936, després d'haver fundat un estudi publicitari que es deia C.C.C. (Calders, Cots i Clusellas), Josep Janés li va editar el seu primer conte, El primer Arlequí, que ja va sortir amb els seus cognoms ortogràficament normalitzats: Calders i Rossinyol. El 1937 va anar de voluntari al front de Terol, on el van destinar a cartografia. Durant la contesa va escriure a Mirador, al Diari de Barcelona-Estat Català i a Catalunya i va seguir publicant llibres com Unitats de xoc, il·lustrat per Enric Clusellas (Nyerra). Amb el final de la guerra va marxar a l'exili pel Coll d'Ares cap a França i va ser internat en un camp de Prats de Molló amb Tísner i amb Clusellas. Finalment, després d'una breu estada a Tolosa, va aconseguir embarcar a Burdeus amb destí a Mèxic i va arribar a Veracruz el 27 de juliol de 1939.

A Mèxic s'hi va estar 23 anys, hi va publicar llibres i va col·laborar en diverses publicacions catalanes de l'exili com Full Català, Quaderns de l'exili, Revista de Catalunya, Pont Blau, etc. També va guanyar premis en diversos Jocs Florals, va treballar amb Tísner de fotògraf (afició que li va durar tota la vida) a Publicistas Mexicanos, on li pagaven un peso per treball, i el 1945 va entrar a UTEHA (Unió Tipogràfica Editorial Hispano Americana), on li van encarregar totes les il·lustracions d'un voluminós diccionari enciclopèdic. Allà va ser on va avorrir el dibuix, després d'haver-ne de fer tants milers de forma mecànica i sense cap altre tipus d'al·licient que no fos el monetari.

El 1943 es va divorciar de la seva primera esposa, Mercè Casals, amb qui s'havia casat el 1935 i amb qui van tenir un fill, Joan Caldés, i es va casar amb Rosa Artís, germana de Tísner, amb qui va tenir tres fills: Raimon, Glòria i Teresa.

El 1954 la seva vida va fer un tomb quan el seu pare li va presentar el llibre Cròniques de la veritat oculta al Premi Víctor Català, a Barcelona. Va guanyar el Premi, fet que va representar el principi de la seva carrera d'escriptor. A aquest el van seguir altres llibres fins que, a finals de 1962, tota la família es va embarcar a Mèxic a bord del Covadonga. Van arribar a Bilbao, on els esperava el seu pare, i un cop a Catalunya es van instal·lar a Sant Cugat. Calders va trobar feina ben aviat a l'Editorial Vergara, de la qual va passar a Montaner & Simón (situada a l'edifici on ara hi ha la Fundació Tàpies) i va començar a col·laborar amb diverses publicacions com Canigó, Serra d'Or o el diari Avui. El 1963 es va consagrar definitivament quan va guanyar el Premi Sant Jordi, dotat amb 150.000 pessetes, amb el llibre L'ombra de l'atzavara, ambientat a Mèxic.

La família es va trasladar a Barcelona, al carrer Borrell, gairebé al costat del domicili del seu cunyat Tísner, i passaven els estius a Llançà (Girona). Calders va col·laborar a l'infantil Cavall Fort i a Tele/estel, el primer setmanari autoritzat en català durant el franquisme. El 1969 va rebre el Premi Crítica Serra d'Or per Tots els contes i el 1978 va estrenar Antaviana amb la companyia teatral Dagoll Dagom. L’obra va ser un gran èxit i es va representar a diversos països. Va seguir col·leccionant premis i distincions i el 1982 la Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi i el 1986 va rebre el Prermi d'Honor de les Lletres Catalanes i el PEN Català va presentar la seva candidatura pel Premi Nobel.

El 1990 també va escriure al setmanari valencià El Temps, creació d'Eliseu Climent. Entre 1992 i 1993 va ser nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona i la capital catalana li va concedeir la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de la Ciutat i també va rebre el Premi Nacional de Periodisme. Aquestes distincions es van veure enterbolides quan li van diagnosticar un càncer, que va ser la causa de la seva mort el 21 de juliol del 1994. El seu cos va ser incinerat a Collserola i les seves cendres van ser dipositades en una urna en un monument al Passeig Marítim del port de Llançà, on hi figura aquesta inscripció: “Aleshores, jo, sense el pes de la carn, em sentiré deslligat de mans i, si finalment resulta que n'hi ha, aniré al cel, on passaré una llarga temporada”.

Lluís Busquets, en una entrevista, explica que Calders li va confiar que, al principi, escrivia per a sí mateix però que sempre s'havia divertit molt escrivint. A part d'una persona d'una modèstia i una educació extraordinàries i un escriptor excepcional, també va ser un dibuixant fugaç. Els seus dibuixos, però, sempre van estar impregnats pels mateixos conceptes que abocava en les seves narracions. En la seva obra hi predominen les històries absurdes, generalment humorístiques, amb finals sorprenents i amb alguns tocs de màgia.

Publicacions: Avui, Canigó, Catalunya, Cavall Fort, Diari de Barcelona-Estat Català, Diari Mercantil, El Temps, Full Català, La Nostra Revista, La Rambla, L'Esquella de la Torratxa, Lletres, Mirador, Papitu, Pont Blau, Quaderns de l'exili, Revista de Catalunya, Revista dels Catalans d'Amèrica, Serra d'Or, Tele/estel.