Juan Gris
Bibliografia

Bachollet, Raymond:

Juan Gris, il·lustrador: 1904-1912, Col·lecció Emilio Ferré / Raymond Bachollet, Fundació Caixa de Girona. Centre Cultural de Caixa de Girona, Girona, 2009.

Capdevila, Jaume:

Papitu (1908-1937). Sàtira, erotisme i provocació, Efadós, El Papiol, Barcelona, 2014.

Gaya Nuño, Juan Antonio:

Juan Gris, Polígrafa, Barcelona, 1985.

Robles Tardío, Rocío:

Juan Gris, Ediciones de la Central, Barcelona, 2009.

Santor Torroella, Rafael; Perucho, Juan; Cadena, Josep Maria:

Juan Gris, dibujos (Papitu), Editorial Táber, Barcelona, 1969.

Juan Gris

Tretzè fill dels catorze que va tenir el matrimoni format pel val·lisoletà Gregorio González Rodríguez i la malaguenya Isabel Pérez Berasategui, que regentaven a Madrid una pròspera botiga d’objectes de regal i papereria (al carrer Carretas). José Victoriano Carmelo Carlos González Pérez es convertiria en el cèlebre pintor Cubista Juan Gris, pseudònim que va adoptar a les seves primeres obres gràfiques a Madrid i que mantindria fidelment durant la seva vida, arribant a superposar-lo al seu nom de veritat. Aquí només ens interessa la seva activitat com a dibuixant, professió que va exercir per guanyar-se la vida, amb obres sempre basades en el realisme, tot i que hi ha alguns exemples que indiquen la seva orientació cubista.

Un dels seus primers encàrrecs, quan encara vivia a Madrid, va ser l’ex-libris que va realitzar per a l’editorial Pueyo, que va signar com a Gris i que es pot situar al 1915. Després va col·laborar a Blanco y Negro i a Madrid Cómico. Va il·lustrar diversos llibres, entre els quals destaca Alma de América, poemas indoespañoles de José Santos Cocano. El 1906 va emprendre el seu primer viatge a París, amb només 16 francs de capital, i, necessitat de diners per a subsistir, va realitzar il·lustracions i acudits gràfics per a L’Assiette au Beurre, Le Cri de Paris, Le Charivari, Le Rire i Le Témoin. Es va inspirar en l’obra de Démétrios Galanis i en la dels dibuixants que omplien les publicacions alemanyes Jugend i Simplicissimus. I com aquelles capçaleres solien retornar els originals un cop havien estat publicats, Pere Ynglada, dibuixant català que aleshores vivia a París, el va posar en contacte amb Feliu Elias (Apa), que el 1908 preparava l’edició de Papitu, per a què els tornés a publicar allà. La seva primera aparició en aquest setmanari va ser al número 2 del 02-12-1908, i va continuar fins a mitjans de 1910. Pel que fa als comentaris al peu dels dibuixos, molts eren transformats per la redacció en funció de l’actualitat barcelonina (el mateix que passaria quan, el 1912, Apa es va fer càrrec de la direcció artística del setmanari L’Esquella de la Torratxa, i hi va dur l’obra de Gris). Com a Barcelona el costum parisí de tornar els originals després de la seva publicació era més laxa, per no dir inexistent, als nostres museus i col·leccions hi ha nombrosos dibuixos d’artistes que van col·laborar en capçaleres periòdiques.

Publicacions: Blanco y Negro, L’Assiette au Beurre, L’Esquella de la Torratxa, Le Cri de Paris, Le Charivari, Le Rire, Le Témoin, Papitu.