JL Martín
JL Martín Bibliografia

Martín Zabala, José Luis:

La Biblia contada a los pasotas, Ediciones El Jueves, Barcelona, 2008.

Martín Zabala, José Luis:

Jesusito demivida, Ediciones El Jueves, Barcelona, 2008.

Martín Zabala, José Luis:

La sonrisa divina, Icaria Editorial, Barcelona, 2010.

Martín Zabala, José Luis:

Jesusito y el fin del mundo, Autoedición, Barcelona, 2013.

Martín Zabala, José Luis:

¡Dios mío!, 16 volúmenes, Ediciones El Jueves, Barcelona, 1983-2008.

Martín Zabala, José Luis:

Jesusito Superstar, Ediciones El Jueves, Barcelona, 1983.

Martín, JL:

Jesusito, 5 tomos, Ediciones El Jueves, Barcelona y Arriba el telón, 1983-2008 y 2013.

Martín, José Luis:

Quico, el progre, 13 tomos, Planeta, Ediciones El Jueves, Ediciones B y autoedición, Barcelona, 1981-1993.

JL Martín

Estudiant de Psicologia i treballador de banca, va començar a publicar els seus acudits en setmanaris de crítica social i/o política com Mata Ratos, Por Favor o El Papus. Quan en 1976 li van oferir col·laborar assíduament en revistes com Penthouse, Interviu i el citat Mata Ratos, va demanar l’excedència de la banca i el 1977 va afegir a aquests treballs un encàrrec del diari La Vanguardia, on fins l’any següent va il·lustrar l’acudit de la secció “Sonrío, luego existo”. Va ser precisament el 1977 quan va participar en la creació d’un nou setmanari, cridat a tenir èxit (però això ells encara no ho sabien): El Jueves. Allà va canviar definitivament el seu possible futur com a funcionari bancari o psicòleg de masses pel d’humorista amb totes les de la llei. En aquesta publicació, José Luis Martín es va ocupar també de la direcció, a més de publicar acudits, seccions i, el mateix any 1977, de crear una nova sèrie, titulada inicialment El Dios i, posteriorment, ¡Dios mío! La seva no obsessió per la religió li va permetre convertir a Déu en personatge, una criatura amb vicis i virtuts que respecta els cànons estètics clàssics en la seva aparença però que transgredeix la seva distant i fins i tot amenaçadora visió. ¡Dios mío! es publica, amb algunes aturades, a El Jueves durant pràcticament tota la seva història, incloent alguns passatges llargs tan sonats com La Biblia contada a los pasotas (1980). Martín va arribar a escriure un musical basat en aquesta sèrie, però no va arribar a estrenar-se. Un dels “personatges” de ¡Dios mío!, Jesusito, gaudeix també d’històries pròpies, com Jesusito demivida (1983), Jesusito Superstar (1983) o, més recentment, Jesusito y el fin del mundo (2013).

El 1980 José Luis Martín va crear una tira diària, vella aspiració de tot humorista que es preï, protagonitzada per una nova criatura: Quico el progre. Aquesta sèrie, que desenvolupava la figura d’un “progre” dels anys seixanta i setanta descol·locat per la realitat dels vuitanta, va ser publicada a El Periódico de Catalunya (i a altres diaris i revistes) fins a 1989. També per aquest rotatiu barceloní, va començar una altra etapa d’aquelles que agraden als humoristes: publicar un acudit diari sobre l’actualitat política i social de país (entre 1997 i 2004). Mentrestant, en la seva trajectòria com a editor (des de 1982) i director d’El Jueves, es va afegir la publicació a Ediciones El Jueves de revistes com Titanic (1983), HDiosO (1986), Puta Mili (1992) o Mister K (2004) , així com de diverses col·leccions de llibres. També va publicar els seus acudits a revistes com Qué o Tiempo, entre d’altres, així com en diverses publicacions eròtiques alemanyes, sueques i daneses .

A part de tota aquesta activitat, José Luis Martín va emprendre una llarga trajectòria com a productor i guionista de televisió per Mad TV i altres empreses, escrivint guions i produint sèries com Tercera planta, inspección fiscal (1991), Quico (1992), Historias de la puta mili (guanyadora d’un premi Ondas, 1994), Mamá Carlota (2008), La Parejita (2008 , Oh, my God! (2009) o Fun Ball (2010). Associat a l’empresa Vania Produccions (fundada per Martín i per Carles Roca el 1996, es va convertir també en productor teatral i dramaturg. Per aquesta i altres productores va escriure adaptacions d’obres com Políticamente incorrecto (amb Jordi Galcerán i Paco Mir, de Ray Cooney, 1997), Matar al presidente (de Francis Veber, 2004) o Misterioso asesinato en Manhattan (de Woody Allen, 2006), i peces originals com Rigor Mortis (2010).

Publicacions: Mata Ratos, El Papus, Por Favor, Bazaar, La Vanguardia, El Jueves, HDiosO, Qué, Tiempo, Penthouse, Interviú, El Periódico de Catalunya.

Sèries: ¡Dios mío! (El Jueves, 1977), Quico el progre (El Periódico de Catalunya, 1980), Jesusito (El Jueves, 1983).