Guasp
Bibliografia

Capdevila, Jaume:

L'Esquella de la Torratxa (1879-1939). Seixanta anys d'història catalana, Efadós, El Papiol, 2013.

Guasp, Ernesto:

Ernesto Guasp. Primer Centenario, Sociedad Mexicana de Caricaturistas, México, 2001.

Guasp, Ernesto:

Ernest Guasp (1901-1984) Cent anys en la memòria. Ajuntament d'Alzira, regidoria de cultura, Ajuntament d'Alzira, regidoria de cultura, Alzira, Valencia, 2001.

Solà i Dachs, Lluís:

L'humor català, 3 vols., Bruguera, Barcelona, 1972.

Solà i Dachs, Lluís:

La caricatura social i política a Catalunya, 1865-2005, Duxelm, Barcelona, 2005.

Guasp

Va néixer a Alzira, però als 20 anys la seva família es va instal·lar a València després de cinc anys a Múrcia. Allà va debutar a la premsa valenciana, primer com a dibuixant i periodista a La Correspondència de València i molt aviat en el diari més important de la ciutat, El Mercantil Valenciano. Durant aquella dècada es va consolidar com a reporter i caricaturista a la premsa de llevant, va participar en diverses exposicions col·lectives, i va arribar a col·laborar des de València a la premsa madrilenya, en publicacions com els diaris El Sol i El Liberal.

El Mercantil Valenciano el va enviar com a corresponsal a l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, i ell es va quedar a la ciutat comtal pràcticament una dècada. A Barcelona va començar a col·laborar en publicacions com Barcelona Gràfica, El Noticiero Universal, Lecturas, El Diluvio, Las Notícias o la Rambla i a les publicacions satíriques El Be Negre i Gràcia-Rambles. Es va convertir en una de les peces fonamentals de la redacció de la revista satírica més important de l'època de la República a Catalunya, El Be Negre, on gràcies a la seva desimboltura i la seva inesgotable capacitat per inventar acudits i facècies es va convertir en un dels puntals de la publicació. Tísner explicava que el director artístic de la revista, Soka, deia que Guasp patia de "diarrea acuditística" a causa de la seva facilitat per inventar acudits.

En esclatar la Guerra Civil Guasp va desplegar una intensa activitat. Es va integrar en el Sindicat de Dibuixants Professionals, encara que després va passar a la Cèlul·la de Dibuixants del PSUC, i va dibuixar a L'Esquella de la Torratxa, de la qual en fou el seu últim director fins a la caiguda de Barcelona el 1939, i també a Papitu, Mirador i Meridià, i va arribar a dibuixar la vinyeta diària a La Vanguardia en substitució de Lluís Bagaría. El seu dibuix era senzill i esquemàtic, incorporant influències dels moviments artístics més avantguardistes. De fet, Guasp va ser un dels més ferms defensors de l'obra de Picasso a Catalunya, molt abans que aquest rebés el reconeixement per la seva obra artística.

Acabada la Guerra va passar a França, on va ser ingressat al camp d'Argelers-sur-mer. Després d'un periple per Marsella, Casablanca, les Açores i la República Dominicana, va arribar a Veracruz i es va instal·lar a Mèxic, on va reprendre la seva carrera de dibuixant en el diari El Popular i més endavant a Novedades, a més de col·laborar amb multitud de setmanaris com El Torito, Teleguía, Oiga, Alta tensión o Atisbo. A Mèxic es va casar i allà hi van néixer els seus quatre fills. Va aconseguir gran popularitat gràcies als programes de televisió Teatro de Bolsillo i Duelo de dibujantes del Canal 1 de la televisió mexicana.

Fundador de la Societat Mexicana de Caricaturistes, va participar en nombroses exposicions i activitat, a més de dibuixar celebradíssims cartells per a la indústria del cinema mexicà. El seu estil d'aquesta última època seguia evolucionant cap a la modernitat extrema, amb traços alambicats que configuren tridimensionalitats cubistes, unificant l'obra de Calder o Giacometti amb un humor hilarant i explosiu.

Publicacions: Alta Tensión, Atisbo, Barcelona Gráfica, El Be Negre, La Correspondencia de Valencia, El Diluvio, L'Esquella de la Torratxa, Gràcia-Rambles, Lecturas, El Liberal, El Mercantil Valenciano, Meridià, Mirador, Las Noticias, El Noticiero Universal, Novedades, Oiga, El Popular, El Sol, Teleguía, El Torito, La Vanguardia