Goñi
Goñi
Bibliografia

Conde Martín, Luis:

El humor gráfico en España, Asociación de la Prensa de Madrid, Madrid, 2005.

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular. De la historieta y su uso, Editorial Sinsentido, Madrid, 2000.

Muelas, Federico:

Goñi, Ministerio de Educación, Madrid, 1975.

Solà i Dachs, Lluís:

L'Esquella de la Torratxa, Bruguera, Barcelona, 1969.

VV.AA.:

La Codorniz, Antologia 1941-1978, Editorial Edaf, Madrid, 1998.

VV.AA.:

Humor gráfico español del siglo XX, Biblioteca Básica Salvat, núm. 46, Editorial Salvat/Alianza Editorial, Madrid, 1970.

Premis

Premi Penagos de Dibuix 1989

Goñi

Lorenzo Goñi va néixer a Jaén, però de ben petit es va traslladar amb la seva família a Barcelona. Abans dels catorze anys, a causa d'un xarampió, va patir una sordesa que el va afectar tota la vida (deia: «Només sento rumors»). Aquesta pèrdua de la capacitat auditiva li va provocar una timidesa que el va fer poc sociable i que el va recloure en si mateix. Per contra, gràcies a la seva sordesa va aconseguir que el declaressin inútil i no va haver de fer el servei militar.

Com que tenia afició per les arts gràfiques, el seu pare el va matricular a classes de pintura en una acadèmia en què practicaven el dibuix al natural de bodegons i retrats de persones nues. Anys més tard, va confessar en clau d’humor que durant aquella època s'havia afartat de dibuixar cossos femenins en totes les postures possibles.

Li agradava molt la naturalesa i s'establí a Vacarisses, a la Catalunya central. Un dia, passejant pel bosc, matà un gat d'un cop de roc i, segons contà ell mateix, aquest fet li va produir un remordiment tan intens que, a partir d'aquell moment, i com una mena d'expiació, els gats passaren a ser molt presents en bona part de la seva obra.

El començament de la Guerra Civil marcà el principi de la seva projecció pública: es va afiliar al Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) i va dibuixar molts cartells de guerra, com aquell tan conegut on un soldat ferit interpel·lava l'espectador amb la frase: «I tu, què has fet per la victòria?». També col·laborava assíduament amb el veterà setmanari L'Esquella de la Torratxa, que vivia un dels seus millors moments d’humor sota la direcció dels dibuixants Avel·lí Artís Gener (Tísner), Pere Calders i Jacint Bofarull, entre d’altres. Igualment va dibuixar per al diari del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) Treball, que ocupava els tallers col·lectivitzats que havien estat del diari catòlic El Matí. Un cop acabada la guerra, Goñi procurà amagar aquesta etapa, fins al punt que molts dels seus amics íntims que el varen conèixer durant el franquisme o després la desconeixien per complet.

Amb el final de la contesa va anar a Pamplona i allà va dibuixar per al setmanari Haz, que editava el SEU (Sindicato Español Universitario), on signava com a Suárez del Árbol —el cognom de la seva mare— i també hi feia dibuix publicitari. Es va casar, va tenir una filla i des d'aleshores deia que «navegava vent en popa». Amb el seu nom autèntic il·lustrà obres dels escriptors del Siglo de Oro, de Cervantes i del seu amic Camilo José Cela. Als anys cinquanta també dibuixà els llibres Marcelino pan y vino, La burrita Non i Luiso del guionista i subdirector del diari Arriba, José María Sánchez Silva. En aquella època fou considerat i reconegut com un dels millors il·lustradors en actiu del món editorial.

El 1945 començà a col·laborar amb La Codorniz de Miguel Mihura, quan tenia com a director Álvaro de Laiglesia. Entre 1950 i 1960 participà en el diari Pueblo, i el 1955 dibuixà a Don José durant els tres anys de vida del setmanari. El 1953 va estudiar gravat a l’Escuela Nacional de Artes Gráficas amb el mestre Manuel Castro Gil. Aquests estudis li serviren per fer, gràcies a una beca, la sèrie de tretze gravats que titulà Tauromaquia onírica, que li permeté guanyar el Premio Nacional de Bellas Artes de Grabado l'any 1962.

Va passar temporades a Cuenca, on tenia una casa, i en els anys de la transició va col·laborar amb Sábado Gráfico. Per a Ediciones Marte va fer El arte a la pata coja. També, per a la col·lecció Temas de Humor y de Amor va publicar el llibre Abenamar, mentre continuava amb la llarga col·laboració amb el diari ABC, que havia començat el 1952 i que acabà el 1981, quan va decidir deixar el dibuix per dedicar-se només a la pintura i als gravats.

El 1989 morí la seva dona. La Fundació Mapfre li va atorgar el Premi Penagos, i ell va decidir traslladar-se a Suïssa amb la seva filla Inés, que fou la persona que l'acompanyà quan morí el 1992.

La seva filla opina que l'obra del seu pare té, en el fons, un component tràgic que la fa netament espanyola. El mateix Goñi opinava que l'humorisme no és res més que una manifestació de llibertat i de crítica de la vida que li resultava plaent de fer. Justificava la seva feina com a dibuixant explicant que ell l'havia practicat precisament perquè s'ho passava molt bé i que li proporcionava moments de gran diversió.

Publicacions: ABC, Bazar, Blanco y Negro, Don José, El Combatiente del Este, El Español, Haz, Juventud, La Codorniz, La Estafeta Literaria, L'Esquella de la Torratxa, Los Domingos de ABC, Mirbal, Mundo Hispánico, Sábado Gráfico, Treball.