Gila

Miguel Gila va començar a treballar de mecànic als 13 anys. De molt jove va adquirir una gran consciència ideològica que el va portar a militar a les Joventuts Socialistes Unificades. Allistat en el bàndol republicà durant la Guerra Civil, va ser capturat el 1938 i va sobreviure a un intent d'afusellament. El seu coneixement directe de les vicissituds de la guerra li va servir, molts anys després, com a base per als seus cèlebres monòlegs de sàtira antibel·licista. L'any 1945 va començar a publicar a La Codorniz com a dibuixant i humorista sota el pseudònim de XIII. Anys més tard ja signaria les seves obres gràfiques i textos amb el seu nom real. A partir de 1951 va compaginar els seus dibuixos amb una creixent popularitat a la ràdio, el teatre, el cinema o en els discos que recollien els seus monòlegs. El 1968 va iniciar la seva etapa argentina, residint en aquell país fins al 1985. Durant l’estada americana va seguir treballant en els seus projectes teatrals i en els seus dibuixos humorístics.

Gila està considerat un dels millors humoristes del país pels seus monòlegs plens d'enginy i d’ocurrència. Aquests diàlegs ficticis van servir com a font d'inspiració a altres artistes de generacions posteriors. El seu humor, de vegades un xic surrealista, constituïa un homenatge constant a la gent senzilla i a les persones que tenien per sobre un poder que no desitjaven. Gila, com a supervivent de la Guerra Civil (i com a "malafusellat") va treballar amb humanisme, talent i humor dins del marc històric franquista, que precisament no destacava per apreciar cap d'aquestes tres qualitats.

Els personatges retratats en les seves vinyetes d'humor gràfic eren grotescs, amb una personalitat molt primària i molt nassuts. El seu dibuix era "lletgista", com ho va ser la post-guerra espanyola. El seu humor, directe i senzill, estava destinat a ser entès per tothom, però això no va ser obstacle perquè també pogués ser brillant i profund.

Com a digne colofó ​​a la figura de Gila, l'Espanya negra va tornar a aparèixer en l'homenatge que se li va fer a Madrid després del seu decés i la conseqüent difícil situació econòmica en què va quedar la seva vídua. L'acte, amb públic en directe i retransmès per televisió, gairebé va acabar en dèficit ja que, de la multitud d'artistes que hi van actuar, només Rosa Maria Sardà i Tony Leblanc ho van fer sense cobrar.

Publicacions: Can Can, Cucú, Diario 16, Don José, El Periódico de Catalunya, Flechas y Pelayos, Hermano Lobo, La Codorniz, Muy Señor mío, Selecciones de Humor de El DDT, Triunfo.