F. Ibáñez
F. Ibáñez Bibliografia

Altarriba, Antonio:

La España del Tebeo. La historieta española de 1940 a 2000, Espasa Calpe, Madrid, 2001.

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso (1873-2000), 2 volúmenes, Ediciones Sin sentido y Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 2001.

Fernández, Soto, Miguel:

El mundo de Mortadelo y Filemón, Media Live Content, Barcelona, 2008.

Guiral, Antoni:

Los tebeos de nuestros padres: La Escuela Bruguera (1964-1986), Ediciones El Jueves, Barcelona, 2007.

Guiral, Antoni:

El gran libro de Mortadelo y Filemón, Ediciones B, Barcelona, 2007.

Guiral, Antoni:

El universo de Ibañez, Ediciones B, Barcelona, 2009.

Guiral, Antoni:

Cuando los cómics se llamaban tebeos: La Escuela Bruguera (1945-1963), Ediciones El Jueves, Barcelona, 2004.

Guiral, Antoni:

100 años de Bruguera. De El Gato Negro a Ediciones B, Ediciones B, Barcelona, 2010.

Ibáñez, Francisco:

El F. Ibáñez más clásico, Colección Súper Humor Clásicos, nº 3, Ediciones B, Barcelona, 2006.

Ibáñez, Francisco:

Pepe Gotera y Otilio, Clásicos del Humor, nº 3, RBA, Barcelona, 2009.

Ibáñez, Francisco:

Pepe Gotera y Otilio. Campeones del desastre, Colección Supercomics, nº 13, Ediciones B, Barcelona, 2003.

Moix, Terenci:

Historia social del cómic, Bruguera, Barcelona, 2007.

Ramírez, Juan Antonio:

La historieta cómica de postguerra, Colección Memoria y Comunicación, Cuadernos para el Diálogo, Madrid, 1975.

Vázquez de Parga, Salvador:

Los cómics del franquismo, Planeta, Barcelona, 1980.

F. Ibáñez

Ibáñez és el creador d’historietes més conegut i popular d'Espanya, i ho és des de fa més de quaranta anys. La seva depurada tècnica en el dibuix, el seu domini en l'expressió del moviment i el seu ús del gag l’han fet ascendir a l'Olimp dels dibuixants espanyols. Ibáñez no ha pretès mai adoctrinar ni criticar la realitat social amb els seus dibuixos. El seu objectiu ha estat sempre entretenir i divertir al seu públic. Els lectors de les seves creacions humorístiques, pensades en un principi per a una franja d'edat infantil, han acabat per pertànyer a diverses generacions.

Oficinista en el Banc Espanyol de Crèdit, va començar a publicar les seves primeres vinyetes com a professional el 1952, apareixent el seu treball a partir de llavors a les revistes Hipo, La Risa, El Barbas o Paseo Infantil. Aviat va deixar la seva feina de banquer per dedicar-se íntegrament al dibuix humorístic. El 1957 va començar a col·laborar a l'Editorial Bruguera, empresa que, arrel de la fugida de diversos dels seus millors autors a una altra editorial per a realitzar la revista Tío Vivo, necessitava nous creadors. El 1958 es va publicar la primera historieta de Mortadelo y Filemón, agencia de información a Pulgarcito (2a època). La sèrie narrava les peripècies de dos detectius no massa intel·ligents i més aviat pelats. Un d'ells (Mortadelo) era tot un mag en l'ús de la disfressa. Els personatges, que al principi semblaven una paròdia de Sherlock Holmes i Watson per la seva indumentària, aviat anirien evolucionant a la representació gràfica que coneixem ara: Mortadelo amb levita negre i Filemón amb camisa blanca i pantalons vermells. La gran popularitat de la sèrie es va incrementar quan, el 1969, Mortadelo i Filemón, ja com a agents de la T.I.A., van passar a protagonitzar històries llargues a Gran Pulgarcito, que més tard van ser recopilades en format d'àlbum franco-belga. El súlfato atómico va ser el primer títol de la col·lecció, un gran èxit i un dels pocs treballs d'aquesta època al qual Ibáñez va poder dedicar el temps necessari per fer-ne una gran obra humorística. Poc després, vist el gran èxit de la sèrie, Bruguera li va dedicar el títol d'una nova revista, Mortadelo, que va aparèixer al quiosc el 1970.

Treballador incansable, Ibáñez és el creador de multitud de sèries. Algunes de les més recordades (a part de Mortadelo y Filemón, és clar) són: La familia Trapisonda, un grupito que es la monda (1958), Ande, ríase usté, con el Arca de Noé (1959), 13, rúe del Percebe (1961), El botones Sacarino (1963), Rompetechos (1964) o Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio (1966).

Malgrat ser el creador de referència a Bruguera, Ibáñez va decidir deixar l'editorial el 1985. Els problemes econòmics que arrossegava l'empresa des de 1982, i que la van dur a la seva desaparició el 1986, el van aconsellar que canviés d'aires. Problemes contractuals el van obligar a abandonar momentàniament els seus propis personatges, pel que va tornar a crear noves sèries, aquesta vegada per a l'Editorial Grijalbo. A la nova revista Guai! (1986) hi va publicar les historietes: Chica, Tato y Clodoveo, de profesión sin empleo i 7 Rebolling Street.

El 1998 va arribar a un acord de col·laboració amb Ediciones B, que recentment acabava d'adquirir el fons editorial de Bruguera. Va tornar als seus personatges amb nova empenta, encara que la seva atenció es va concentrar en les seves criatures de més èxit. Els àlbums de Mortadelo y Filemón començaven a reflectir llavors la realitat social i política del país: hi havia aparicions de personatges polítics del moment i els temes dels àlbums estaven inspirats directament en l'actualitat. Els mundials de futbol, les eleccions polítiques o les olimpíades van passar a ser per a Ibáñez material parodiable. Els àlbums de Mortadelo y Filemón s'han publicat en diversos països, i tenen un èxit especial a Alemanya.

Els cèlebres agents de la T.I.A. van passar també amb èxit al cinema. La seva primera pel·lícula va ser La Gran Aventura de Mortadelo y Filemón (2003), encara que anteriorment havien aparegut en sèries de dibuixos animats. L'autor també ha treballat al llarg de la seva carrera en multitud d'historietes amb finalitats publicitàries. Ibáñez, que segueix professionalment en forma dibuixant noves entregues de Mortadelo y Filemón, ha rebut diversos reconeixements a la seva tasca, com el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona el 1994 o la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts el 2002.

Publicacions: Avui Comics, Blanca, Bruguelandia, Can Can (1ª, 2ª y 3ª épocas), Din Dan (2ª época), El Barbas, El Campeón de las Historietas, El DDT (1ª época), El Tebeo de El Periódico, Gente Menuda, Guai!, Hipo, Jordi, La Risa, Lily, Mini Mundo, Mini Pulgarcito, Mini Tio Vivo, Monito y Fifí, Mortadelo, Mortadelo Gigante, Pan Pin, Pequeño País, Pulgarcito (2ª época), Sacarino, Selecciones de Humor de el DDT, Súper Carpanta, Súper Mortadelo, Súper Pulgarcito (2ª época),  Súper Sacarino, Súper Tio Vivo, Súperlopez, Tío Vivo (2ª época), Ven y Ven, Zipi y Zape.

Sèries: 13, rué del Percebe (Tío Vivo, 2ª época, 1961), 7 Rebolling Street (Guai!, 1986), Ande, ríase usté, con el Arca de Noé (El Campeón de las historietas, 1959), Chica, Tato y Clodoveo, de profesión sin empleo (Guai!, 1986), Doña Pura y doña Pera, vecinas de la escalera (Tío Vivo, 2ª época, 1964), Don Adelfo (Can Can, 1ª época, 1958), Don Pedrito, que está como nunca (Tío Vivo, 2ª época, 1964), Don Usura (La Risa, 1955), El botones Sacarino, de “El Aullido Vespertino” ( El DDT, 1ª época, 1963), El doctor Esparadrapo y su ayudante Gazapo (Tío Vivo, 2ª época, 1964), El escudero Bartolo o… ¡qué calor hace, Manolo! (El Capitán Trueno, 1960), El mosquito Pérez (Hipo, Monito y Fifí, 1954), Felisa y Colás (Pulgarcito, 2ª época, 1958), Godofredo y Pascualino viven del deporte fino (El Campeón de las Historietas, 1961), Haciendo el indio (La hora del recreo, suplemento del diario Levante, 1953), Kinito (Pulgarcito, 2ª época, 1967), Kokolo (La Risa, 1955), La familia Repollino (La Risa, 1957), La familia Trapisonda, un grupito que es la monda (Pulgarcito, 2ª época, 1958), Melenas (Hipo, Monito y Fifí, 1954), Mortadelo y Filemón, agencia de información (Pulgarcito, 2ª época, 1958), Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio (Tío Vivo, 2ª época, 1966), Pepe Roña (Paseo Infantil, 1957), Pepsi-Cola presenta a Pepsi Man (Pulgarcito, 2ª época, 1966), Policarpio (Pulgarcito, 2ª época, 1964), Rompetechos (Tío Vivo, 2ª época, 1964), Tete Cohete (Pulgarcito, 1981), Uhu y el niño Prudencio (Pulgarcito, 2ª época, 1964).