Eneko
Bibliografia

Conde Martín, Luis:

El humor gráfico en España, Asociación de la Prensa de Madrid, Madrid, 2005.

Eneko:

¡Fuego!, 360º Ediciones, Madrid, 2013.

Eneko:

Mentiras: medias verdades, cuartos de verdad, Editorial Sinsentido, Madrid, 2006.

Torres, Ildemaro:

El humorismo gráfico en Venezuela, Maraven, Caracas (Venezuela), 1982.

Eneko

L’origen etimològic del nom d'Eneko, que en català es tradueix com Ignasi i en castellà com Íñigo, no és clar, ja que alguns opinen que vol dir «el meu» o «l'únic» i d’altres el relacionen amb termes orogràfics. El que sabem és que és un nom antiquíssim basc, igual que l’origen de la família del dibuixant, malgrat que ell va néixer a Caracas. El seu pare era Luis de las Heras i la seva mare, la dissenyadora Karmele Leizaola.   

D'acord amb el seu origen, no és estrany que els primers dibuixos els publiqués a la revista Euskadi del Centro Vasco de Caracas i, ja més professionalment, el 1977, en el periòdic litografiat del Liceo Gustavo Herrera, que es deia Nuevo Rumbo. La seva primera il·lustració en diaris importants va aparèixer el juliol de 1979 al suplement dominical d'El Nacional, que portava el nom de 7º Día.

Amb el seu humor incisiu, intel·ligent i no exempt de poesia treballà, entre 1981 i 1989, en diversos diaris i publicacions del seu país, com ara Ciudad CCS, El Cohete, Número, Nueva Sociedad, El Nacional i El Diario de Caracas. Quan s’instal·là a Espanya, va començar a col·laborar amb un dels primers diaris gratuïts, 20 minutos, que va sortir per primera vegada el febrer del 2000 amb el nom de Madrid y m@s. També col·laborà amb Interviú, amb Diagonal i amb el diari de Sant Sebastià Egin durant els anys 1988 i 1989.

Entre 1998 i 2013 va formar part del col·lectiu que publicava El Cartel, un diari que s’editavaa Madrid, juntament amb Olaf, Mutis, Jacques Le Biscuit, John, Pepe Medina i César Fernández Arias.   

Va publicar el llibre d'humor gràfic Mentiras: medias verdades, cuartos de verdad l’any 2006, i el 2013 va repetir amb Fuego, un llibre que, segons diu, és com una flama o com un crit.

Ha fet diverses exposicions, tant col·lectives com individuals, moltes d’elles amb les seves creacions fetes amb pintures acríliques. Ha participat en nombrosos Salons de Caricaturistes (Caracas, Quito, Bilbao…) i ha obtingut diversos premis, entre els quals s’hi troben el del Salón de Caricaturas El Carabobeño (1981), el Municipal de Periodismo de Caracas (1991) o el Juan Llovera del Salón Michelena. Políticament es declara una persona d’esquerres. El seu tipus d'humor oscil·la entre la facècia i el compromís, perquè entén l'humor com un mitjà, no com una finalitat, i diu que, per a ell, el moment clau de fer un dibuix és aquell en què trobes una idea suficientment bona per dibuixar-la. Opina que tots els temes es poden traspassar a una vinyeta, ja sigui en forma d’humor o de reflexió. En l’humor gràfic treballa manualment amb llapis i tinta, per després posar el color a l’ordinador.

Publicacions: Ciudad CCS, Diagonal, Economía hoy, Egin, El Cartel (mural), El Cohete, El Diario de Caracas, El Jueves, El Nacional, Euskadi, Generación 21, Interviú, Número, Nueva Sociedad, Público, 7º Día, 20 minutos.