Divito
Bibliografia

De Santis, Pablo:

Rico tipo y las chicas de Divito, Espasa Humor Gráfico, Buenos Aires, 1994.

Guillermo Divito, José Antonio:

El otro yo del Dr. Merengue, Clásicos del Humor Argentino, Ediciones Récord, Buenos Aires (Argentina), 1994.

Guillermo Divito, José Antonio:

Falluteli, Clásicos del Humor Argentino, Ediciones Récord, Buenos Aires (Argentina), 1994.

Guillermo Divito, José Antonio:

Fúlmine, Clásicos del Humor Argentino, Ediciones Récord, Buenos Aires (Argentina), 1994.

Guillermo Divito, José Antonio:

Pochita Morfoni, Clásicos del Humor Argentino, Ediciones Récord, Buenos Aires (Argentina), 1994.

Divito

Divito provenia d'una família benestant i va ser un dibuixant precoç: va començar a publicar amb només 15 anys. A partir de 1932, Divito i el caricaturista Alberto Iribarren (a qui Divito considerava el seu mestre) van dibuixar per a La Razón Semana Gráfica, Crítica y Sintonía.  El seu primer personatge popular (Oscar, dientes de leche), va ser creat per al setmanari d’èxit de Dante Quinterno Patoruzú. No va aconseguir sentir-se còmode amb la cautela i el conservadorisme que marcaven la línia editorial de la revista d'historietes, i aviat es va atrevir a començar una nova aventura. El 1944, i ja amb un estil de dibuix consolidat (molt expressiu, elegant i estilitzat), es va llançar a editar la seva pròpia revista humorística. Rico Tipo (1944-1972) va ser una alenada d'aire fresc dins de l'humor gràfic sud-americà de l'època. El seu retrat versemblant i satíric de la societat connectava perfectament amb el públic. La revista va aconseguir tirades de fins a 350.000 exemplars. Divito va seguir dibuixant la sèrie Chicas (iniciada a Patoruzú) a Rico Tipo i va crear moltes sèries noves com El otro yo del doctor Merengue, Falluteli, Bómbolo, Pochita Morfoni, Fúlmine o Gracielita. Divito va anar generant tot un món de personatges que retrataven perfectament l'Argentina de l'època amb els seus dibuixos. Un dels seus personatges més reconeguts va ser el Doctor Merengue i el seu alter ego: en els seus lliuraments, tot el que el personatge no podia expressar per culpa de l'obligació de seguir les pautes del que és políticament correcte, ho expressava el seu alter ego.

Els seus dibuixos de noies, de físic sensual i estilitzat, cintura petita, amplis malucs i bust generós, van omplir les portades de Rico Tipo. Aquests retrats femenins van agradar als homes i van influir en el pensament de moltes de les seves lectores, que volien assemblar-se a elles. Rico Tipo era seguida amb avidesa en els cercles editorials de Barcelona pel seu atreviment formal i el seu humor agut i corrosiu. De fet, Divito i la seva revista van influir en alguns dels dibuixants de l'Escola Bruguera de la postguerra i en la filosofia i estètica de revistes com El DDT contra las penas, Can Can o Tío Vivo.

Publicacions: Páginas de Columba, Sintonía, El Hogar, Semana Gráfica, Crítica, Patoruzú, Rico Tipo. El DDT, Can Can, Tio Vivo (1ª época).

Sèries: Bombolo (Rico Tipo), Chicas (Patoruzú, 1943), El abuelo (Rico Tipo), El otro yo del Dr. Merengue (El Hogar, 1940, Clarín, 1945, Rico Tipo, 1946), Falluteli (Rico Tipo), Fúlmine (Rico Tipo), Gracielita (Rico Tipo), Isidro Cañones (Patoruzú, 1940), Patoruzú (Crítica, 1928), Pochita Morfoni (Rico Tipo).