Dameson
Bibliografia

Benzekry i Fortuny, Albert:

La Garriga dia a dia, (Vols. 1 y 2), Ajuntament de la Garriga, La Garriga, 1994.

Capdevila, Jaume:

L'Esquella de la Torratxa (1879-1939). Seixanta anys d'història catalana, Efadós, El Papiol, 2013.

Castells, Víctor:

"Morts a l'exili (34) Andreu Dameson", Diari Avui, Barcelona, 06/07/1977.

Castells, Víctor:

Catalans d'Amèrica per la independència, Editorial Pòrtic, Barcelona, 1986.

Díaz Doín, Guillermo:

Madrid, Londres, Moscú; las tres resistencias, Portada i il·lustracions de Damesón, Editorial Mundo Atlántico, Buenos Aires, 1942.

Garriga i Andreu, Joan et.alt:

Retrats de garriguencs il.lustres, Editorial El Garbell, La Garriga, 2009.

Rocamora, Joan:

El Casal de Catalunya a Buenos Aires, Editorial Curial, Barcelona, 1991.

Samblancat Salanova, José:

El Odio a Lerroux, el mejor amigo de la República, dibuixos de Andreu Damesón, Gráficas Offet, Barcelona, 1935.

Solà i Dachs, Lluís:

La caricatura social i política a Catalunya (1865-2005), Dux Elm, Barcelona, 2005.

Solà-Dachs, Lluís:

"Andreu Dameson, dibuixant", Revista L'Avenç, núm. 7-8, Barcelona, agost/setembre de 1978.

Solà-Dachs, Lluís i Capdevila, Jaume:

Andreu Dameson, geni de la caricatura, Duxelm, Fundació Josep Irla, Barcelona, 2011.

Vilarrasa, Sílvia i Solé, Josep:

"Analecta d'història garriguenca", núm. 6, 06/04/1998.

Dameson

Andreu Dameson va néixer l’any 1897 a La Garriga, un poble a 38 quilòmetres de Barcelona que aleshores tenia poc més de 1.500 habitants. Fill d'una família d'orígen occità (el seu avi encara es deia Demaison), va ser el quart de sis germans. El negoci familiar era la caldereria i la lampisteria i el xicot semblava que havia de seguir aquest camí. Dameson, però, ja dibuixava abans de saber llegir i escriure i, malgrat els desitjos del seu pare, la seva vocació va tenir més força. Després d'una infantesa farcida d'entremaliadures, l’any 1915 va debutar en una publicació satírica local que es deia El Xàfec. Els seus dibuixos satiritzaven els prohoms locals i, per intentar conservar l’anonimat, va signar, per primera i única vegada, amb el nom de Galeno.

L’any 1917 va estudiar dibuix a Barcelona, però la seva il·lusió era anar a París, que aleshores era la meca del dibuix i de les arts gràfiques. Amb l'ajut econòmic de molts estiuejants que tenien La Garriga com un punt de referència i dels quals s'havia fet amic degut al seu do de gents innat i a la seva simpatia, el 1918, just deprés del final de la Primera Guerra Mundial, va emprendre el viatge a la capital francesa per perfeccionar el seu estil.

A París hi va freqüentar acadèmies com la Colarossi, però el 1920 va haver de tornar perquè el van cridar per fer el servei militar, aleshores obligatori. El va fer a Alcalà de Henares i, quan el va acabar, va tornar al seu poble i el seu pare li va muntar un taller de caldereria a Barcelona amb l'esperança que encarrilés definitivament la vida, ja que estava a punt de casar-se. Però el pare no va tenir en compte que Dameson era un home de caràcter rebel i que el fet de lligar-se definitivament li feia molta por, tanta que un bon dia va tancar el negoci i, sense dir res a ningú, se'n va anar al moll i va pujar al vapor Infanta Isabel de Borbón. El vaixell, al cap de 21 dies, el va deixar a Buenos Aires on, per recomanació d'alguns pasasatgers als que havia fet caricatures i dibuixos durant la travessia i de qui s’havia fet amic, va poder col·laborar a diaris com La Acción, Diario del Plata i La Unión. L'estada a Buenos Aires no va ser gaire llarga perquè, al cap de pocs mesos, va haver de tornar a La Garriga ja que el seu pare estava molt malalt. Malauradament, quan va arribar a casa el va trobar en el llit de mort.

El 1923 es va produir el cop d'estat de Primo de Rivera i el dibuixant va començar a definir les seves opcions polítiques orientades cap a l'esquerra i va ser precisament en aquesta etapa quan es va professionalitzar definitivament. Va començar a col·laborar en les dues publicacions satíriques més antigues que hi havia al mercat, La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa, totes dues de l'editor López. Entre 1924 i 1925 va publicar més de setanta originals, inclosa alguna portada en aquestes revistes. També va dibuixar per un setmanari satíric de Granollers que es deia La Gralla i va lligar una ferma amistat amb el propietari d’aquesta revista, Amador Garrell.

Però Dameson era una persona inquieta i el 1926 va tornar a París, va estudiar a l'acadèmia de La Grande Chaumière i va fer moltes coneixences amb gent que començava a fer-se un nom com Manolo Hugué, Picasso, Georges Braque o Max Jacob, entre d’altres. Quan va tornar de França va fer una exposició al seu poble, però el cuquet de l'aventura el seguia perseguint i va preparar un altre viatge a Buenos Aires, on va arribar el març de 1927. Gairebé com una solució de continuïtat amb la seva anterior estada, molt aviat va tornar a treballar en publicacions com el diari més antic d'Argentina, La Nación, i a La República, El Plata, Olímpia, El Hogar i altres. A l’Argentina es va integrar a les tertúlies del Casal Català, on els catalans exiliats es reunien regularment i on Dameson va arribar a tenir un paper important.

Entre 1927 i 1928 va col·laborar al diari Última Hora, va ser director artístic de l'Editorial Atlántida i es va casar amb una francesa, Susana Junon, amb qui va tenir el seu únic fill, Jaime Andrés. L’any 1931 va conèixer Francesc Macià i Ventura Gassol, que feien un viatge per terres sudamericanes. Va publicar caricatures de tots dos en una exposició que va celebrar a les Galeries Witcomb de Buenos Aires. La de Macià va donar la volta al món, va ser premiada en un concurs internacional i publicada a primera pàgina per més d'un diari i revista perquè estava feta amb un estil totalment innovador que tenia molt de geomètric. Finalment, el Casal Català va obsequiar al President de la Generalitat amb aquesta caricatura.

L’any 1931 la proclamació de la República i el fet que l'Ajuntament de La Garriga l’anomenés Fill Predilecte, distinció que li va ser lliurada de mans del President Macià, el van empényer a tornar a Catalunya. Va fer més exposicions i va il·lustrar llibres mentre, políticament, simpatitzava amb Esquerra Republicana sense arribar a ser-ne militant. Quan va veure que les coses començaven a anar mal dades i es va adonar que hi podia haver un conflicte més seriós, va enviar la seva dona i el seu fill a França, a casa de la seva cunyada, i ell es va quedar a La Garriga. Va fer altres exposicions i, quan va començar la Guerra Civil, va presentar una sèrie de dibuixos de polítics a la Galeria Syra de Barcelona. Amb la venda d’aquests dibuixos i les reproduccions corresponents, Dameson va contribuir a sostenir els orfes de la guerra. Quan l'aviació franquista va bombardejar ciutats com Granollers i La Garriga i van morir moltes dones i nens, va pintar un gran cartell que representava una dona portant en braços una criatura sagnant que mirava el cel, on hi havia un avió de bombardeig. El cartell estava atravessat per una sola paraula: “Assassins!”. L’original d’aquest cartell s'ha perdut, però va estar molts dies penjat a la plaça del poble i va ser un dels motius que van fer que, en entrar les tropes franquistes, Dameson fos afegit a la seva llista negra.

Uns dies abans de l'ocupació de La Garriga, Dameson va marxar a França amb la família d'un germà seu. Allà va ser internat al camp d'Argelers, d'on es va evadir, i, amb l'ajut del cònsul argentí de Perpinyà, va aconseguir embarcar amb la seva dona i el seu fill al transatlàntic Massilia, que els va portar novament a Buenos Aires. El vaixell va haver de fer la travessia de l'Atlàntic amb els llums apagats ja que havia començat la Segona Guerra Mundial i els submarins alemanys eren un perill evident per la navegació atlàntica.

El 5 de novembre de 1939 van arribar a Buenos Aires i Dameson ja no va tornar mai més a Catalunya perquè, malgrat l'enyor que sempre va tenir de la seva terra, va fer arrels definitivament en aquella Argentina del temps de Perón, on va arribar a tenir càrrecs importants al Ministeri d'Educació. Aquesta vegada però, no hi havia arribat amb la il·lusió de les altres, sinò a conseqüència d'una derrota sagnant i d'haver patit les penalitats d'un èxode dolorós. Argentina s'havia convertit en un refugi que li permetia viure amb una certa tranquil·litat, però mai no va poder posar remei al seu sentiment d'enyorança.

Es va fer assidu del Casal Català de nou, hi va pronunciar conferències, va presidir Jocs Florals, va presentar convidats com Margarida Xirgu i va col·laborar en publicacions de la comunitat catalana com Catalunya i Ressorgiment. En aquestes publicacions, a part de dibuixos, també hi va publicar diversos contes i articles, molts d'ells inspirats en records del seu poble. També va compartir amb Jorge Luis Borges la direcció de Los anales de Buenos Aires i va fer una exposició, els beneficis de la qual va destinar als catalans que estaven refugiats a França.

L’any 1949 va obtenir el Premi Maspons i Camarasa amb un escrit de temàtica garriguenca i el 1951 va ser nomenat cap del Departamento de Publicaciones Técnicas del Ministerio de Educación, la qual cosa el va obligar a deixar la direcció de la revista Saber Vivir. El mateix any també va ser nomenat professor de l’Escuela de Periodismo de Buenos Aires i va dibuixar historietes a la revista Atlántida. També va signar un contracte amb l'editorial W.M. Jackson per fer una sèrie de dibuixos sobre fauna europea per al Diccionario Hispánico Universal. El 1956 va tornar a guanyar el Premi Maspons, va dibuixar un cartell per al Club Català de Córdoba i dos anys més tard va presentar uns altres Jocs Florals a Mendoza i va fer diverses exposicions. Va publicar dos àlbums de dibuixos, el primer es titulava Frente de Aragón i es composava de 20 dibuixos sobre la Guerra Civil espanyola i el segon portava el títol de Mil figuras de la Historia i constava de mil gravats que recreaven personatges i fets històrics. També va il·lustrar el llibre El tesoro de la juventud i va guanyar, a Sao Paulo, un premi de 20.000 cruzeiros que atorgava la Municipalidade d'aquella ciutat. El 1960 va ser mantenidor d'uns altres Jocs Florals, aquesta vegada de Buenos Aires, i va ser nomenat cap del Departamento de Prensa del Ministerio de Sanidad Escolar.

Però tot plegat va quedar en un segon pla quan li van detectar una greu malaltia del cor que li va impedir fer segons quines feines. Malgrat tot, encara li van quedar forces per publicar un darrer article a Ressorgiment abans que la malaltia s’agreujés i li provoquiés la mort el Dijous Sant de 1968. L'endemà va ser enterrat al cementiri de La Chacarita, on hi van acudir una gran quantitat de socis del Casal Català. La revista Ressorgiment li va dedicar el número 622, del maig de 1968, on van reproduir, a continuació dels articles necrològics, un conegut poema seu titulat Si ho mereixés, un cant a l'enyorança de la seva terra.

Degut a la llunyania, el record d'Andreu Dameson va quedar pràcticament oblidat fins que l'any 2010 una exposició de la seva obra, i sobretot de les seves originals caricatures, celebrada a La Garriga, i la publicació d'un llibre profusament il·lustrat i amb la seva biografia el van tornar a situar en el lloc que li correspon com un dels millos caricaturistes que mai ha donat el país.

Publicacions: Caras y Caretas, Catalunya, Diario del Plata, El Congost, El Hogar, El Plata, El Xàfec. Farell, Fray Mocho, Full Parroquial de la Garriga, La Acción, La Argentina, La Campana de Gràcia, La Gralla, La Humanitat, La Nación, La Rambla, La República, La Unión, L'Esquella de la Torratxa, Novayorkina, Olimpia, Ressorgiment, Saber vivir, Última Hora.