Blanco
Blanco Bibliografia

Blanco, Josep Maria:

Otto el Cañón, Editorial Amaníaco, edició de 500 exemplars, Barcelona, 2014.

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso (1873-2000), 2 volúmenes, Ediciones Sin sentido y Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 2001.

Ramírez, Juan Antonio:

La historieta cómica de postguerra, Colección Memoria y Comunicación, Cuadernos para el Diálogo, Madrid, 1975.

Solà-Dachs, Lluís:

"Dibuixants d'ara. Blanco, un observador de la vida", Hoja del lunes, 22 de noviembre de 1982, Barcelona

VV AA:

Humor Blanco. Josep Maria Blanco Ibarz, Catàleg d’exposició, Casal Solleric, Palma, 2011.

VV.AA.:

Humor gráfico español del siglo XX, Biblioteca Básica Salvat, núm. 46, Editorial Salvat/Alianza Editorial, Madrid, 1970.

Blanco

Hi ha dibuixants que s'han fet populars per haver publicat en multitud de revistes i publicacions, i en canvi n'hi ha d'altres que han fet la seva carrera en molt poques i, fins i tot, en una de sola perquè així que l'han trobat hi han encaixat, s'ha produït una mena d'entesa mútua i ja no han sentit la necessitat de canviar. Aquest ha estat el cas d’en Josep Maria Blanco Ibarz, deixant de banda una primera etapa a Pulgarcito i unes historietes que van sortir a la revista Garabatos de l’editorial Toray. El gran dibuixant Josep Coll el va aconsellar que anés a ensenyar les seves historietes a TBO i, des d’aleshores, hi ha publicat tota la vida.

Blanco és fill de Barcelona i, ja quan anava a escola, només li agradaven els deures en els què hi havia dibuixos. Aquesta dèria va estar a punt de portar-lo a Rússia durant la Guerra Civil. Uns agents d'aquell país es van dedicar durant una època a fer visites a les escoles cercant nens amb aptituds especials i convidar-los per anar a estudiar al país soviètic, i havien triat en Blanco, però finalment això no va acabar passant.

Blanco també ha estat home d'una sola ocupació laboral (a part del dibuix) perquè, després de treballar d'aprenent de pastisser i d'administratiu en una notaria, va entrar a treballar en un banc, on s'hi va quedar fins a la seva jubilació a principis dels anys 90. Al banc hi va coincidir amb en Manuel Urda. Quan es va llicenciar del servei militar va decidir fer de la seva afició pel dibuix una segona font d'ingressos. Va temptejar diverses especialitats com els teixits, els estampats i la publicitat però, encoratjat per alguns amics com el mateix Urda i en Nadal, es va decidir pel dibuix humorístic i l’any 1951 es va anar a oferir a TBO. Allà li van dir que s'havia d'adaptar a l'estil tradicional de l'empresa, cosa que va aconseguir fins al punt d'esdevenir un dels puntals de la publicació juntament amb Benejam, Urda, Coll, Castanys i Opisso, entre d’altres. A TBO hi va fer tota mena de dibuixos, la sèrie Los Kakikus (1963) i altres historietes, i fins i tot historietes de La Familia Ulises degut a la malaltia i posterior decés del seu creador, Benejam. Blanco, però, mai no va voler firmar els originals per respecte al seu antecessor i mestre. S'ha de dir que, al principi, va ser en Salvador Mestres qui va substituir a en Benejam, però el seu estil no acabava d'encaixar i la sèrie va passar a les mans d’en Blanco. Això va durar fins l’any 1979. Blanco va seguir fent coses a TBO fins al 1981, data de la seva darrera col·laboració en aquesta revista. Actualment, es lamenta que no s'ha fet justícia a molts dels dibuixants que han dedicat gairebé tota la seva vida al TBO.

A en Blanco li agraden els dibuixos plens i fer-hi sortir molta gent, i confessa que aquesta afició potser li ve de l'admiració que sentia per Opisso. Precisament, l’any 1993, va publicar un llibre anomenat La Barcelona de Blanco, que es va presentar al Saló del Còmic d'aquell any i que està ple d'escenes multitudinàries a l'estil del seu admirat dibuixant.

En Blanco és tan minuciós i està tan preocupat pels detalls que ell mateix s'ho fa tot: guions, textos i acoloriments. Cada dilluns, cap al tard, se n'anava a l'Oro del Rhin (el gran i desaparegut cafè de Gran Via amb Rambla Catalunya, al costat del cinema Coliseum, a Barcelona) i, assegut en una tauleta del fons del local, envoltat de poetes, escriptors i artistes de tota mena que també hi solien anar, feia un repàs de tot el que havia fet durant la setmana i planificava la feina de la següent.

En Blanco també és un gran observador de la vida i sempre està a punt de prendre nota de tot el que és susceptible de ser portat al dibuix i a la historieta. Sempre porta un plec de papers a la butxaca i, a mesura que se li acudeixen les idees, les va esbossant a llapis encara que estigui al metro, en un autobús o al taulell d'un bar. Una altra de les seves aficions és la pintura, sobretot a l'oli.

L’any 2013 va dibuixar i posar color a les seves historietes de Otto el Cañón. Una sèrie fins aleshores inèdita ja que, per temàtica, no es va poder publicar en el seu moment a TBO. L’editorial Amaniaco va publicar el llibre l’any següent.

A en Blanco, pel fet de treballar en un banc tota la vida, li agradaven els números. Segons la informació que va donar pel catàleg Humor Blanco, va dibuixar 3.155 historietas i 31.762 vinyetes per a TBO, a més de 537 historietes i 7.936 vinyetes de La Familia Ulises.

Pulicacions: Colibrí, D.D.T. Selecciones de Humor, Diari de Andorra, Garabatos, Pulgarcito, Super Pulgarcito, T.B.O.

Sèries: El loco Perico (Garabatos, 1950), El Mundo se rie (Pulgarcito, 1947), La Família Ulises (TBO, 1968), Los Kakikus (TBO, 1963), Patam Plaff (Garabatos, 1950), Otto el cañón (1966)