Benigani
Benigani Bibliografia

Artigas, Jordi:

Josep Serra Massana (1896-1980), pioner del cinema d’animació publicitari, i l’entorn de l’animació catalana a l’època de la República, Separata de Cinematògraf, 2a. època, núm. 3, III Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques, 2001.

Capdevila, Jaume:

L'Esquella de la Torratxa (1879-1939). Seixanta anys d'història catalana, Efadós, El Papiol, 2013.

Capdevila, Jaume:

Papitu (1908-1937). Sàtira, erotisme i provocació, Efadós, El Papiol, Barcelona, 2014.

Mas Peinado, Ricard:

Els artistes catalans i la publicitat (1888-1929), Parsifal Edicions, Barcelona, 2002.

Mayné, Josep:

"Benigani. Dibuixant català perdut a Londres", Avui, 26-02-1978

Solà i Dachs, Lluís:

La caricatura social i política a Catalunya, 1865-2005, Duxelm, Barcelona, 2005.

Benigani

Benigani va ser un dibuixant de gran vis còmica, autor d'uns extravagants ninots, desmanegats i de gran hilaritat, que van proliferar a la premsa catalana durant els anys vint i trenta.

D'origen valencià i germà de la pintora i experta en laca japonesa (o urushi) Enriqueta Pascual Benigani, hi ha dubtes sobre la data de naixement del nostre dibuixant ja que algunes fonts el situen el 1902 i altres el 1904. El que sí se sap és que als setze anys va abandonar casa seva i va recórrer Europa, tot i que eren més o menys els anys de la Primera Guerra Mundial. Va estar un temps a França intentant obrir-se camí com a pintor cubista. El setembre de 1919 la premsa barcelonina ja es feia ressò de la seva primera exposició al Refrectorium de la sala Parnàs de la capital catalana, amb la què va escandalitzar a la crítica a l'haver "llegado a cubicar la mismisima cara de Cristo". Sigui com sigui, malgrat el seu afany i interès en el món de l'art i les avantguardes artístiques, no va obtenir massa èxit com a pintor. En canvi, aviat va descobrir el seu talent per al dibuix d'humor. La seva vocació de dibuixant humorista, doncs, és posterior, però en canvi molt fructífera.

Després del servei militar que va fer en terres africanes (i del què, segons algunes fonts, va desertar, esdevenint aixi pròfug militar), va començar a publicar a la revista Papitu (també a Pakitu) i a Xut!. En poc temps els seus ninots desllorigats i peripatètics traçats amb una línia subtil i vigorosa van obtenir l'aplaudiment dels lectors dels setmanaris barcelonins, i aviat va passar a dibuixar la vinyeta diària al diari Las Notícias. Més endavant ho va fer també a la premsa de l'esquerra catalanista: L'Opinió, La Humanitat i el prestigiós setmanari Mirador.

 

Va ser un personatge peculiar i de caràcter bohemi. Hi ha diverses anècdotes sobre la seva ganduleria a l'hora de complir amb els encàrrecs i sobre el fet que arribava a desaparèixer durant setmanes o mesos sense que els seus editors en tinguessin notícies. A més de dibuixant, també va tenir altres ocupacions, algunes artístiques com la de decorador de restaurants (va fer la decoració del restaurant Bon Temps i els cabarets Cafè Català i La Buena Sombra, decoracions avui ja perdudes), i altres feines més extravagants, entre les quals hi ha la de clown en espectacles teatrals al costat del famós Alady.

Al desembre de 1931 va realitzar una important exposició a la sala Parés. Al catàleg de la mateixa, Sebastià Gash va escriure: "Benigani, com tots els grans artistes, no imita sinó que crea. Benigani no copia la realitat, sinó que s'empesca una nova realitat. (...) Benigani no copia la realitat. És la realitat la que copia Benigani". Va formar part del Grup dels 6, i va participar, a mitjans dels anys trenta, en el projecte d'un film d'animació que no va poder arribar a estrenar-se. Durant la Guerra Civil va formar part del Sindicat de Dibuixants Professionals, va col·laborar en el renovat Papitu, al diari Treball i a L'Esquella de la Torratxa i va estar destinat al front d'Aragó.

Després de la guerra es va exiliar a Anglaterra, on va treballar com a il·lustrador, decorador i constructor de joguines. També va publicar a la famosa revista Lilliput i va realitzar campanyes publicitàries dibuixades per als ferrocarrils anglesos o la cervesa Guiness. És, sens dubte, un dels grans talents del nostre dibuix d'humor, però la història l’ha maltractat ja que no va poder desenvolupar el seu talent a l'Espanya grisa i trencada de després de la Guerra Civil, caient finalment en l'oblit.

Publicacions: L'Esquella de la Torratxa, Lilliput, Mirador, Las Noticias, L'Opinió, Papitu, Xut!