Batllori Jofré
Batllori Jofré Bibliografia

Castillo, Montserrat:

Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants, BC/ Barcanova, Barcelona, 1997.

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso (1873-2000), 2 volúmenes, Ediciones Sin sentido y Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 2001.

Riera Pujal, Jordi:

El còmic en català. Catàleg d'àlbums i publicacions (1939-2011), Ediciones Glénat, Barcelona, 2011.

Solà Dachs, Lluís:

"Dibuixants d'ahir i d'avui. Batllori Jofré, dibuixant tradicional.", El Noticiero Universal, Barcelona, 3 de novembre de 1983.

Batllori Jofré

Quan va morir el mestre Junceda, Josep M. Folch i Torres, contemplant uns dibuixos de Batllori Jofré, va dir “Per a mi en Junceda no ha mort”. Fins i tot la muller del propi Junceda, quan veia els dibuixos d’en Batllori, també deia: “Semblen d'en Joan”. Molts d’altres havien opinat el mateix i veien en l’Antoni Batllori Jofré el successor de Joan Junceda, no només en l'estil sinó també en els temes i en l'ambientació.

Batllori era fill de casa bona, amb el pare fabricant i la mare de família adinerada, i feien les vacances d'estiu a Sant Julià de Vilatorta. Va estudiar als Escolapis, amb el seu germà Josep Lluís, amb qui sempre va estar molt unit, i va estudiar dibuix amb el gran Joan Llaverias. Sempre va ser un home minuciós, detallista i ordenadíssim, amb un gust extraordinari per les antiguitats.

Dels Escolapis va anar als Maristes i allà va fer la primera feina professional quan un cuiner del col·legi li va pagar un “Amadeu” de plata (que va guardar tota la vida) per un dibuix d'un exvot. Abans de la guerra havia fet esmalts, estampats i dibuixos que publicava a revistes de caire conservador (anomenades “clares”) com Jordi, La Família, Mundo Católico, Pocholo, Flama o Todo.

Explicava que, durant la guerra, ho va passar molt malament en tots els sentits i que, dels 120 quilos que pesava, en va perdre més de 30. Però, acabada aquesta, va conèixer a la seva esposa (Maria Teresa Obiols, amb qui es va casar el 1944) i va reprendre les seves activitats artístiques amb una exposició a les galeries Syra el 1942 i col·laborant, com sempre, en publicacions de caire religiós i cultural com Ave Maria, Atalaya, Hoja Cultural, El Angel, Orientación i Els Infants. També va fer moltes il·lustracions de llibres i va participar en films de dibuixos animats per a Hispano Grafic Films, dels germans Baguñà.  

L’any 1968 En Patufet, revista on havia col·laborat de jove, es va tornar a publicar amb el nom de Patufet, i ell hi va col·laborar amb el seu propi nom en les il·lustracions i va emprar el pseudònim Abat en les historietes. Un temps després va tenir la satisfacció que el seu fill, Toni Batllori, tambe dibuixés a la mateixa revista.

A partir dels anys 80 li va baixar la feina i els encàrrecs no sovintejaven tant com abans. Va participar en el llibre Història de l'Arquitectura i en la confecció de vitralls, però el 1992 va veure la seva feina recompensada, almenys moralment, quan la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi coincidint amb una altra distinció de l'ajuntament de Teià, poble on hi passava moltes temporades. Va morir a Barcelona, als 84 anys. A Teià, el seu fill hi té cura del Fons Antoni Batllori i Jofré que es pot visitar a la Casa Municipal de Cultura de La Unió.

Publicacions: Ancora, Ave Maria, Aventuras célebres, Atalaya, El Angel, Els Infants, El Tarlà, En Patufet, Història i llegenda, Hoja Cultural, Intrigas y estocadas, Mari Luz, Orientación, Patufet, Pocholo, TBO, TBO 2000.