Bartolí
Bartolí
Bibliografia

Bartolí, Josep:

Caliban, Ediciones Ruedo Ibérico, París, 1972.

Bartolí, Josep:

The black man in America, 1975.

Bartolí, Josep:

Campos de concentración, ACVF Ed. Madrid, 2005.

Bartolí, Josep:

La Retirada, exode et exil des républicains d'Espagne, text de Laurence Garcia, Actes Sud, Arles (França), 2009.

Cañameras, Jaume:

Conversa amb Bartolí, l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1990.

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular. De la historieta y su uso, Editorial Sinsentido, Madrid, 2000.

Parcerisas, Pilar:

Josep Bartolí, un creador a l'exili, Diputació de Barcelona, Xarxa de Municipis, Barcelona, 2002.

Sade, Marqués de:

La filosofía en el “boudoir”, dibuixos de Bartolí, Ruedo Ibérico, París, 1975.

Bartolí

El seu pare era músic i va quedar vidu molt aviat. La seva preocupació principal van ser els seus fills i especialment en Josep, que es va criar al carrer i que, quan va ser l'hora, va fer el servei militar al Castell de Montjuïc, coincidint amb els anys de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Com que ja tenia tirada pel dibuix, va estudiar a l’Escola Llotja i va fer d'oient a la Facultat de Medicina per poder familiaritzar-se amb l'anatomia del cos humà, al mateix temps que, amb el seu germà Joaquim, que feia d'escenògraf, intentava aprendre els secrets d'aquest ofici.

Entre 1933 i 1935 va fer col·laboracions als diaris La Veu de Catalunya, L'Esquella de la Torratxa, La Ciutat i al sicalíptic Papitu. En aquests temps Bartolí vivia i cobrava quan i com podia ja que les publicacions no eren massa puntuals en aquest sentit. Va abandonar la casa familiar i vivia en pensions que a vegades abandonava sense pagar i es quedava a dormir en els llocs de treball o anava a casa de la seva germana Rosita. En definitiva, portava una vida desordenada fins que el començament de la Guerra Civil el va fer prendre consciència de la situació.

Amb els companys del Sindicat de Dibuixants Professionals, fundat per Helios Gómez, l’any 1936 van ocupar el Palau dels Marquesos de Barberà que es va convertir, a partir d'aleshores, en la seu del Sindicat i el lloc d'on van sortir una colla de cartells de propaganda. Es va allistar en una columna que marxava a alliberar Saragossa, però la columna va ser violentament atacada i, en la desbandada general, Bartolí va ser acusat de desertor i va estar a punt de ser afusellat. Se’n va salvar i va tornar a Barcelona, però al cap de poc temps va tornar al front de combat.

 

Amb el final de la guerra (1939) es va exiliar a França, on va ser internat successivament als camps d'Argelers i de Saint Ciprien. Quan en va poder sortir va marxar a Perpinyà, a Bordeus i a París, ciutat que va deixar quan hi van entrar els alemanys per anar a Marsella. No obstant això, el van detenir i el van portar al camp de Bram, on s'hi va estar fins que un amic colombià va aconseguir treure'l i el va ajudar a instal·lar-se al poblet de Valràs Plage, on hi va passar gairebé tres anys. Va tenir la desgràcia de caure malalt i el van traslladar a l'Hospital Militar de Perpinyà, però va aconseguir fugir en tren cap a París amb diners que li enviava el seu germà. Sempre amb el temor latent dels alemanys, va fer un llarg periple per Orleans, Chartres, Bordeus, Lió i Marsella on, amb l'ajut de Josep Tarradellas, va aconseguir embarcar cap a Àfrica. Quan va arribar a Casablanca va poder embarcar finalment a bord del vapor Nyassa, aquest cop amb destí a Mèxic. Quan hi va arribar es va retrobar amb antics companys com Anna Murià, Agustí Bartra o Vlady i en va fer de nous com els pintors mexicans Frida Kahlo i Diego Rivera.

A Mèxic hi va dibuixar figurins per a pel·lícules com La monja alférez (1944) amb María Félix o Marna (1945) i també va fer portades per a El Mundo i La Capital, però cada vegada alternava més la seva estada amb viatges als Estat Units, concretament a Nova York. El 1948 va obtenir la nacionalitat mexicana i el 1962 també va obtenir la nord-americana. Va ser precisament a Nova York, el 1946, on hi va fer una exposició a l'American British Art Center. Allà es va trobar amb altres exiliats com Shum i Josep Escuder. Aquest darrer li va proporcionar un contracte amb l'Editorial Curtis de Filadèlfia, que era la que publicava la coneguda revista Holiday. Allà hi va dibuixar moltes portades, que van ser la raó per la qual el genial dibuixant Alfons Figueras va dir que Bartolí va ser el millor il·lustrador que mai va tenir la famosa revista.

Bartolí ja no era un desconegut i es guanyava bé la vida. El gener de 1947 va fer un viatge a París i s'hi va quedar una mica més d'un any. Viatjava constantment i, en una de les escapades que va fer per feina, va arribar a Hollywood. Com que era un home simpàtic i atractiu, va fer amistat amb algunes de les estrelles cinematogràfiques del moment com Clark Gable, Lana Turner i Robert Taylor. A més, va participar en l'escenografia del film El Capitán de Castilla, protagonitzat per Tyrone Power, i es va relacionar amb directors de pel·lícules de dibuixos animats.

El 1953 es va casar amb Michelle Stuart a Mèxic. Michelle va ser una més de les dones que van formar part de la seva història sentimental. La primera havia estat un amor de joventut a Barcelona, Maria Valdés, que va desaparèixer sense deixar rastre i a qui va recordar tota la vida. Del 1946 al 1952 va viure una història apassionada amb la pintora Frida Kahlo (que li deia que per les nits escoltava per la ràdio cançons espanyoles esperant sentir-ne una en català de les que li agradaven a Bartolí). Uns anys després del seu casament es va divorciar de manera amistosa de Michelle Stuart. Finalment, a una festa a Nova York, va conèixer Bernice Bromberg, amb la qual va viure quaranta anys i va ser la dona que el va acompanyar fins a la mort.

L'any 1973 li van donar un premi de la Fundació Mark Rothko i va començar una sèrie d'exposicions que el van portar des de Nova York a Mèxic, São Paulo, Caracas, Nova Jersey, Madrid, Barcelona, Zagreb i finalment Jerusalem. També va fer llibres com Calibán que, a causa de la censura, no es va poder publicar fins que l’any 1972 l'Editorial Ruedo Ibérico el va editar a París, i va il·lustrar una història titulada Marquès de Sade, filosofia d'un boudoir (1975) mentre seguia col·laborant amb diaris i revistes com la ja citada Holiday o al diari Excelsior.

El seu sentiment el va anar apropant a Catalunya. El 1976 va fer una exposició a Perpinyà i l'any següent va tornar a trepitjar terra catalana. Ell, que es declarava “un home dispers en el món”, durant els anys 80 va tornar de visita diverses vegades fins que el 1989 es va empadronar a Terrassa. Va morir a Nova York el 1995, però les seves despulles, malgrat tot, reposen a Premià de Mar.

Publicacions: Awards Auto Worder, Excelsior, El Mundo, El Noticiero Universal, España Libre, Holiday, Icaria, La Capital, La Ciutat, La Humanitat, La Rambla, La Veu de Catalunya, Lecturas, L'Esquella de la Torratxa, L'Opinió, Papitu , Saturday Evening Post, Solidaridad Obrera, Última Hora.