Baiget
  • Nom real: Francesc Baiget i Elias
  • Santa Coloma de Cervelló (Barcelona, Espanya), 14/01/1951
  • País: Espanya
  • Categoria: Pintor, Dibuixant
  • Enllaços: Baiget, Tebeosfera
Bibliografia

Baiget, Francesc:

Clericarium, Editorial Hacer, Barcelona, 1983.

Baiget, Francesc:

Maniobres, manual de defensa civil, Ed.Hacer, Barcelona, 1985.

Baiget, Francesc:

Petit Costumari, Editorial El Llamp, Barcelona, 1991.

Riera Pujal, Jordi:

El còmic en català. Catàleg d'àlbums i publicacions (1939-2011), Ediciones Glénat, Barcelona, 2011.

Baiget

Francesc Baiget va néixer l'any 1951, en ple franquisme, a la Colònia Güell, que és un barri molt conegut de Santa Coloma de Cervelló perquè té una cripta construïda per Antoni Gaudí que és molt visitada. De petit va anar a una escola de capellans on, segons ell, li van ensenyar “que la vida pot ser una merdeta però que, si sou bonets segons el nostre reglament, us espera una eternitat xulíssima”.

De jove va estudiar a la prestigiosa Escola Massana i a l'Escola de Gravat i Arts del Llibre, a Barcelona. Quan encara no arribava als 20 anys va començar a treballar a la publicació humorística Mata Ratos de Conti (1969) i també a una de més seriosa, Serra d'Or (1970), publicada pels monjos de Montserrat. Va dibuixar també a El Papus, on diu que va acabar malament amb el seu director, “l'intractable Echarri”, i al diari d'informació general Tele/eXprés on, en paraules seves, va substituir “el gran Tísner” quan aquest es va jubilar. També va col·laborar a Oriflama, una publicació catalanista dirigida a la joventut que assegura que va morir escanyada per l'estretor de mires del grup lligat a Convergència Democràtica de Catalunya. A l'aragonesa Andalán, dirigida per José Antonio Labordeta, s’hi va estar durant molts anys (1973-1987). També va col·laborar a El Viejo Topo, revista sobre la qual explica que allà gairebé volien que treballés de franc per allò de “la causa i la militància”.

Va fer il·lustracions de caràcter polític i social i va dibuixar a setmanaris d'humor i sàtira com El Drall o La Llufa. Aquesta última la feien entre dos, ell i Ramon Muñoz Cotrina (Plaga), i l’imprimien de manera clandestina als tallers de Catalunya Cristiana. També va dibuixar per a altres publicacions catalanes com Presència, Recull, Canigó o Patufet i a publicacions de caire més pedagògic, ecologista o sindical com Círculos de Cultura, Un Estatuto para los Trabajadores o Plaça Gran. També va dibuixar auques i cartells destinats a festes populars o a moviments socials i va publicar els llibres Clericarium (1983, amb pròleg de Quico Pi de la Serra), Maniobres, manual de defensa civil (1985, amb pròleg de Paco Candel) i Petit Costumari (1991).

A finals dels anys 80 es va dedicar amb més profunditat a la pintura i va fer diverses exposicions a Barcelona, Granada, Granollers, L'Estartit, Banyoles, Sant Boi, Serinyà, Sabadell, Montauban (França), Leipzig (una col·lectiva just en les dates que va caure el Mur de Berlin) i, no cal dir-ho, al seu poble, Santa Coloma de Cervelló, durant la Festa Modernista de 2006 i durant el mes de juny de 2015.

L’any 1996 va rebre el premi del Círculo de Lectores i va començar a prendre’s les coses amb més calma, tot i que acostuma a dir que el seu lema és “com més mar, més vela”. El monjo de Montserratí i artista Vicenç Santamaria ha opinat, referint-se a la seva obra pictòrica: “Els seus pinzells i la seva destresa creen un feix de preguntes i d'observacions que dificulten una mirada superficial” i el mateix Baiget confessa que: “Barregem la tradició del surrealisme metafísic amb ironia i aquí estem. Les grans qüestions de la vida, les preguntes finals, es poden formular amb el treball, la reflexió, el rigor i la calma. I l’amor per la feina acurada. Un quadre és un objecte d'art”.

Publicacions: Andalan, Canigó, Circulos de Cultura, El Drall, El Papus, El Viejo Topo, La Llufa, Mata Ratos, Oriflama, Patufet, Plaça Gran, Presència, Recull, Serra d'Or, Tele/eXprés.