Apel·les Mestres
Apel·les Mestres Bibliografia

Ainaud de Lasarte, J. M.; Fontbona, Francesc; Aviñoa, Xosé; Molas, Isidre:

Apel·les Mestres (1895-1936), Fundació Jaume I, Barcelona, 1985.

Boada, Antoni:

Apel·les Mestres, franciscà o descregut?, Rafael Dalmau, Barcelona, 1980.

Capmany, Maria Aurèlia; Trenc, Eliseu; Manent, Albert; Borràs, Ramon:

Apel·les Mestres, Fundació Caixa de Barcelona, Barcelona, 1986.

Castillo, Montserrat:

Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants, BC/ Barcanova, Barcelona, 1997.

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso (1873-2000), 2 volúmenes, Ediciones Sin sentido y Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 2001.

Garrich, Montserrat:

Apel·les Mestres, artista complet, home polièdric, materials per conèixer la seva vida i obra, Esbart Català de Dansaires, Barcelona, 2012.

Marinel·lo, Manuel:

De l'homenatge a Apel·les Mestres, Generalitat de Catalunya, Publicacions de la Institució del Teatre, Barcelona, 1936.

Martín, Antonio:

Historia del Cómic Español: 1875-1939, Colección Comunicación Visual, Editorial Gustavo Gilli, Barcelona, 1978.

Mestres, Apel·les:

Liliana, Imp. Oliva, Barcelona, 1907.

Mestres, Apel·les:

Cuentos vivos, Glénat, Barcelona, 2007.

VV.AA.:

Humor gráfico español del siglo XX, Biblioteca Básica Salvat, núm. 46, Editorial Salvat/Alianza Editorial, Madrid, 1970.

Apel·les Mestres

Fill de Josep Oriol Mestres Esplugas i Elionor Oñós Salvat, va néixer en una casa del carrer de Sant Felip Neri, al cor de Barcelona. El seu pare era l’arquitecte de la Catedral (càrrec heretat des de cinc generacions enrere), autor dels jardins dels Camps Elisis de la ciutat, responsable del Gran Teatre del Liceu i realitzador dels plànols de la primera casa que es va aixecar a l’Eixample barcelonès. Va néixer, en les seves pròpies paraules, “entre una epidèmia i un avalot” i, segons afirmava, el dia de la seva mort havien de succeïr fets importants (i així va ser, doncs el dia que va morir va coincidir amb l’esclat de la Guerra Civil a Barcelona). Tenia un germà gran, Arístides Mestres (Barcelona, 1850-1899), que va ser escultor, va publicar contes i poesies i també manuals d’escacs i esgrima. La casa familiar es trobava molt a la vora del palau del Bisbe i de la Catedral (i ambdós llocs van ser l’escenari de les seves trapelleries infantils), i quan la van tirar a terra, Apel·les Mestres li va dedicar en la seva maduresa un bell libre de records gràfics i literaris.

Des de molt petit va sentir passió pel dibuix del natural, però al col·legi de primera ensenyança on estudiava, dirigit pel francès M. Brunet, a l’institut on va estudiar el batxillerat i fins i tot a l’Escola de Belles Arts La Llotja, on va tenir com a professor principal Claudi Lorenzale, no li permetien practicar al seu aire i li exigien que s’exercités amb models de guix. Per fortuna, a La Llotja també hi tingué com a mestre Lluís Rigalt, que va afavorir la seva passió pel dibuix del natural. Sempre va practicar el mateix estil, i s’hi va mantenir fidel tot i que coneixia altres pràctiques pictòriques, perquè considerava que no tenia prou aptituds per a dedicar-s’hi.

Interessat per temàtiques de tot tipus, Apel·les Mestres fou un intel·lectual romàntic que va fer nombrosos viatges per Catalunya i Espanya, va disposar d’una biblioteca nodrida i selecta i va dominar, a més del català i el castellà, el francès, a més de tenir nocions d’italià, alemany i anglès. Es va casar el 1885 amb Laura Radénez, una jove parisina de cultura refinada amb qui no va tenir fills però sí un matrimoni molt feliç fins la mort d’ella l’any 1920. La seva esposa era molt refinada i molt aficionada a la pràctica de l’escultura, mentre que ell sentia una gran afició per les hortènsies que cultivava a la terrassa de la casa on vivien, al Passatge Permanyer de Barcelona, que es va convertir en un lloc de reunions cultes durant els anys en què l’artista, que patia de misantropia, es negava a abandonar el domicili. Només el pintor Ramón Casas, propietari d’un dels primers automòvils que van circular per la ciutat, va aconseguir fer-lo sortir quan va convidar el matrimoni a pujar al seu cotxe, conduit per un xofer, i els va passejar per la ciutat que creixia i s’esponjava.

Francòfil per conviccions i per matrimoni, Apel·les Mestres va abraçar la causa dels Aliats a la Primera Guerra Mundial, en honor dels quals va composar els poemes Flors de Sang, pels quals va guanyar l’Eglantina als Jocs Florals de Barcelona el 1915 i dels quals, en una trobada d’artistes i intel·lectuals que es va celebrar a Perpinyà aquell mateix any, arribats els brindis, va recitar, amb gran emoció, els següents versos dedicats a la resistència de Bèlgica davant la invasió germànica: "No passareu! I si passeu / serà damunt d'un clap de cendra; / les nostres vides les prendreu, / nostre esperit no l'heu de prendre”. Aquesta composició es va fer molt famosa i, quan va arribar la Guerra Civil, la Generalitat de Catalunya la va difondre àmpliament per donar recolzament a la resistència contra la sublevació feixista.

Apel·les Mestres es va donar a conèixer com a dibuixant a partir de 1872 al setmanari La Campana de Gràcia, substituint al seu amic Tomás Padró, artista titular de la publicació, quan aquest va morir. Per a realitzar els dibuixos litogràfics, un mosso de l’empresa editora (Librería Española) li portava a casa les pedres litogràfiques sobre les quals feia els dibuixos. Va demostrar molt aviat tenir una gran habilitat per a la composició d’escenes, la representació de personatges d’actualitat i els motius còmics, per la qual cosa l’editor López Bergagossi li va confiar la responsabilitat de la part gràfica del setmanari L’Esquella de la Torratxa, que el 1879 va aparèixer amb vida pròpia escindit de La Campana de Gràcia. Va realitzar capçaleres per a totes dues publicacions, va col·laborar en els seus almanacs i va exercir la crítica artística sota el pseudònim Fra Juncosa. Amb el temps, va donar pas a Manuel Moliné i d’altres creatius. Els seus treballs gràfics, signats amb un elegant anagrama en el qual la lletra M de Mestres se sobreposa a l’A d’Apel·les, es distingien per la rapidesa en el traç i la precisió de les composicions. Les urgències de l’edició el feien eliminar ombres i fons, però sempre va saber donar molta vivacitat als seus personatges. Altres pseudònims seus, usats amb menys freqüència, van ser J. i Joseph Recolons.

Apel·les Mestres és reconegut com un dels grans pioners en el camp de les historietes. Les seves troballes gràfiques en aquest àmbit es van reeditar al llibre Cuentos vivos l’any 2007. A l’Arxiu Municipal de Barcelona s’hi guarden els seus dietaris (Llibre Vert) on s’hi poden trobar exemples magnífics de la seva obra en aquest gènere gràfic.

Tot i que la seva vocació com a poeta (el 1908 va obtenir el grau de “mestre en Gai Saber” als Jocs Florals de Barcelona), autor de comèdies, articulista, il·lustrador de llibres, jardiner i ciutadà interessat en els moviments a favor de les reivindicacions obreres i republicanes li deixava poc temps, entre 1896 i 1906 va mantenir una nota gràfica d’humor al diari republicà La Publicidad. Basada en l’actualitat i titulada La nota del día, extreia dels fets comuns conseqüències relacionades amb la ideologia republicana d’esquerres que compartien la majoria dels seus lectors. Així, una de les vegades, davant d’una forta pluja que va provocar inundacions, un camperol comentava a un sacerdot (els dos d’esquenes, amb l’aigua que arribava als pantalons apedaçats de l’un i la sotana de l’altre) que potser els del seu gremi s’havien passat amb les pregàries.

Apel·les Mestres abordava els dibuixos humorístics de manera directa, tant en el traç com en els textos, tot i que sempre d’una manera culta i educada. La complexitat i la fantasia les guardava per a les il·lustracions de llibres i els fulletons, així com per a els cromos litogràfics en color que tractaven des de temes mitològics fins a explicacions sobre els canvis que pateixen les persones al llarg de la vida.

La realització culminant d’Apel·les Mestres com a dibuixant és el llibre Liliana, aparegut el mes de desembre de 1907 i editat per Oliva de Vilanova. El llibre està protagonitzat per Liliana i Flor de Lis, dues sílfides que conviuen amb nans en un bosc d’arbres tortuosos i flors exuberants. L’obra, dotada d’un gran simbolisme plàstic, és una de les més notables de l’Art Nouveau català. Altres títols destacables, com a cort d’honor, són La Perera, Qüentos bosquetans, La rondalla de l'amor i La casa vella.

L’obra d’Apel·les Mestres va obtenir l’admiració popular malgrat i ser culta i erudita en molts aspectes perquè tocava amb gràcia la sensibilitat col·lectiva i es devia a criteris d’una gran integritat humana. Per això, l’artista posseïa la creu de la Legió d’Honor francesa i la Medalla d’Or de Barcelona, era acadèmic de Bones Lletres i de Belles Arts de Sant Jordi, i diversos orfeons i entitats populars van organitzar festivals en el seu honor. El 1934 se li va voler retre un homenatge institucional que es va veure endarrerit pels Fets d’Octubre (que van dur a l’empresonament del govern de la Generalitat de Catalunya) fins el 1936, mesos abans de la seva mort. I el 1938, en plena guerra, al peu del Tibidabo, en el lloc anomenat Font del Racó, es va inaugurar un senzill monument a la seva memòria amb aquesta inscripció: "A Apel·les Mestres, l'amic dels infants, de les flors i dels ocells”.

Publicacions: Almanach de Lo Nunci, Blanco y Negro, El Gato Negro, El Globo, El Siglo, Granizada, Juventut, Hojas Selectas, L’Avenç, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, La Ilustración, La Il·lustració Catalana, La Llumanera de Nova York, La Honorata, La Campana Catalana, La Mainada. La Publicidad, Madrid Cómico.