Álvaro de Laiglesia
Bibliografia

Conde Martín, Luis:

El humor gráfico en España, Asociación de la Prensa de Madrid, Madrid, 2005.

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso (1873-2000), 2 volúmenes, Ediciones Sin sentido y Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 2001.

Laiglesia, Álvaro de:

El baúl de los cadáveres, Academia de Humor del Patronato de Cultura, Pozuelo de Alarcón, 1995.

Laiglesia, Álvaro de:

La Codorniz sin jaula, Editorial Planeta, Barcelona, 1981.

Laiglesia, Álvaro de:

Cada Juan tiene su Don, Planeta, Barcelona, 1974.

Laiglesia, Álvaro de:

Cuatro patas para un sueño, Planeta, Barcelona, 1966.

Laiglesia, Álvaro de:

Con amor y sin vergüenza, Planeta, Barcelona, 1968.

Laiglesia, Álvaro de:

Concierto en "si amor", Planeta, Barcelona, 1967.

Martín Martínez, Antonio:

"Apuntes para una historia de los tebeos", Revista de Educación, núm.16, Madrid, 1968.

Tubau, Iván:

El humor gráfico en la prensa del franquismo, Editorial Mitre, Barcelona, 1987.

Velasco, Miguel Angel:

"Entrevista con don Álvaro de Laiglesia", El libro español, revista mensual del Instituto Nacional del Libro Español, número 166, Madrid, 1971.

VV.AA.:

La Codorniz, Antologia 1941-1978, Editorial Edaf, Madrid, 1998.

Álvaro de Laiglesia

Álvaro de Laiglesia va néixer l’any 1922 a San Sebastián. Membre d'una família molt ben situada (fins i tot tenien un xalet al Monte Igueldo d'aquesta ciutat per a passar-hi els estius), amb tres fills i dues filles. El seu avi havia estat un dels fundadors del Banco Español de Crédito però, poc abans de la Guerra Civil, la família, que vivia a Madrid, va començar a passar dificultats econòmiques. Això va fer que canviessin moltes vegades de domicili i d’escola. Durant la Guerra Civil, vivint amb la mare i dos dels germans a San Sebastián, i amb tot just 15 anys, ja tenia moltes ganes d'escriure. Va començar publicant uns versos a la revista infantil Flechas y Pelayos, de la qual ben aviat en va ser el subdirector. També va escriure a San Sebastián i a Frutos y Unidad. Mentrestant, Miguel Mihura, que havia fundat una revista de guerra anomenada La Ametralladora, li va oferir ser-ne director en cap amb només 16 anys. Acabada la guerra va col·laborar moltes vegades al diari madrileny Informaciones sota pseudònim, però la seva família li va buscar una feina més segura i va entrar a treballar al Banco de España. Tanmateix, el seu esperit poc acomodatici era massa fort i només hi va aguantar cent dies. Com que tenia ganes de conèixer món, es va embarcar al vaixell de vapor Magallanes cap a l'Havana i, allà, el seu amic Pepín Rivero li va proporcionar feina al Diario de la Marina per 10 pesos a la setmana.

Quan es va cansar de Cuba i va tornar a Espanya, va començar escrivint a Domingo. Però Miguel Mihura, que el 1941 havia fundat La Codorniz, li va oferir aquest cop ser-ne redactor en cap, càrrec que també va exercir poc temps perquè el seu sentit patriòtic i les seves simpaties germanòfiles el van empènyer a allistar-se a la División Azul, una divisió d'infanteria de soldats voluntaris espanyols dintre de l'exercit de l'Alemanya nazi que tenia l'objectiu de lluitar contra la Unió Soviètica a la Segona Guerra Mundial. Van ser uns 50.000 voluntaris que, entre 1941 i 1943, van actuar, principalment, al setge de Leningrad. Álvaro va lluitar per aquells rodals, juntament amb el seu germà Eduardo, abans de resultar ferit a una cama i haver de ser evacuat a l'hospital de Bromberg. Havia estat ferit en una ciutat anomenada Possad, de la qual en guardava molt mal record i, uns anys més tard, va fer aquesta confessió: “Gran parte de mi buen humor se debe a haber logrado salir con vida de aquel pueblo infernal”.

L’any 1943 va tornar a Madrid i es va incorporar a La Codorniz. Quan l'any següent el Comte de Godó va comprar el setmanari i el va passar a imprimir als tallers de La Vanguardia a Barcelona, el va anomenar director, càrrec que va ocupar durant trenta-tres anys. Des de la direcció va donar un nou sentit tant al setmanari com a l'humor espanyol, que encara vivia ancorat en les maneres de fer clàssiques de les publicacions de començaments de segle. Ell és l'inventor del popular subtítol “La revista más audaz para el lector más inteligente” i també de la renovació de continguts i d'autors, amb noves seccions que van ajudar a fer-la més popular i van engrandir la seva memòria com La cárcel de papel o El Papelín General. Aviat s’hi va publicar l’obra de molts dibuixants nous que hi feien les primeres armes i que, de seguida, van esdevenir populars. Aquesta llarga etapa del setmanari, en plena censura franquista, no va estar exempta d'ensopegades, sobretot en l'època de la Llei Fraga (llei que donava falses esperances sobre el control de la premsa per part de la censura franquista). L’any 1973 va ser suspesa durant quatre mesos i el 1975 durant tres, a part de rebre diverses multes i advertiments que no feien res més que augmentar la seva popularitat i aconseguir que bona part del públic comprés la revista amb la única finalitat de descobrir missatges transgressors que imaginaven ocults o mig insinuats.

De Laiglesia també va escriure per al teatre i, juntament amb Mihura, l’any 1946 van estrenar una peça que va ser un dels èxits de la temporada madrilenya i que va arrossegar una munió d'espectadors, amb un títol tan particular com ho van ser els de la majoria de les seves obres: El caso de la mujer asesinadita. Per a TVE va escriure guions com Consultorio (1961), El tercer rombo (1966), Historias naturales (1967) i Animales racionales (1977).

Pocs anys després del final de la Segona Guerra Mundial va començar a escriure la seva prolífica sèrie de llibres. Van ser gairebé quaranta llibres que tocaven tots els temes de l'humor més descordat i absurd. La gran majoria van estar publicats per l’Editorial Planeta i alguns d'ells van merèixer ser traduïts a l'alemany, al francès, al suec i fins i tot al xinès, com el titulat Yo soy Fulana de Tal. Els llibres que va publicar i que varen ser reeditats a Editorial Planeta amb èxit durant molt temps van ser: Un náufrago en la sopa (1944), El baúl de los cadáveres (1948), La gallina de los huevos de plomo (1950), Solo se mueren los tontos (1955), Dios le ampare, imbécil (1955), Los que se fueron a la porra (1957), Qué bien huelen las señoras (1958), En el cielo no hay almejas (1959), Yo soy Fulana de Tal (1963), Mundo, Demonio y Pescado (1964), Licencia para incordiar (1968), Nene, caca (1969), Mejorando lo presente (1971), Listo el que lo lea (1973), Tierra cachonda (1977), Los hijos de Pu (1979), Morir con las medias puestas (1980), Todos los ombligos son redondos (1965) i Una larga y cálida meada (1975).

Malgrat aquest volum de la seva obra escrita, encara va tenir temps de fer guions per a la televisió, alguns amb un altre germà seu, Juan Antonio, i per embolicar-se amb una altra publicació efímera que es va dir Caramba l’any 1975. Al cap dels anys, i després de la mort del dictador, la inefable La Codorniz va començar a fer figa (1977) i, amb els nous temps, els dobles sentits i els eufemismes que l'havien fet popular ja no tenien raó de ser. Les vendes del setmanari van començar a baixar i Álvaro de Laiglesia, desprès de trenta-tres anys de dirigir-la i degut a uns tripijocs poc clars, va haver de deixar la revista, que va acabar desapareixent al cap de pocs mesos. Tanmateix, a ell encara li ballava pel cap un nou projecte i va registrar el nom d'una altra publicació, La Nariz, que el destí no va permetre que es fes realitat.

Álvaro s'havia casat amb una anglesa, Anne Heat, amb qui tenia un fill, Alex. Durant una visita a uns parents de Manchester, el primer d'agost de 1981, va patir un infart fulminant i, al cap d'uns dies, va ser enterrat a San Sebastián.

Publicacions: Abc, Balalín, ¡Caramba!, Domingo, Diario de la Marina, Flecha, Flechas y Pelayos, Fotos, Frutos, Informaciones, La Codorniz, La Trinchera-La Ametralladora, Unidad.

Sèries: Cubillo y Pirracas (Flechas, 1938, dibuixos d'Aróstegui).