Hermano Lobo
  • Subtítol: Semanario de humor dentro de lo que cabe
  • Origen: 11/05/1972
  • Desaparició: 06/06/1976
  • Numeració: 213
  • Mides: 36x29 cm.
  • Format: Revista
  • Editor: Ediciones Pléyades. José Ángel Escurra.
  • Idioma: Castellà
  • País: Espanya
  • Enllaços: Ciberniz, Consutable en línia, El trastero, Viquipèdia, Wikipedia
Bibliografia

Cadena, Josep Maria:

el Perich. Humor sin concesiones (1941-1995), Ediciones El Jueves, Barcelona, 2005.

Gironés, José Manuel:

La política española entre el rumor y el humor, Nauta, Barcelona, 1975.

Tubau, Iván:

El humor gráfico en la prensa del franquismo, Editorial Mitre, Barcelona, 1987.

Vilabella Guardiola, José Manuel:

Los Humoristas, Ediciones Amaika, Barcelona, 1975.

VV.AA.:

Lo mejor de Hermano Lobo, Temas de Hoy, Barcelona, 1999.

Hermano Lobo

El 1972, el boom de l’humorisme gràfic polític es gestava als diaris i revistes d’informació. Les revistes d’humor per a adults que existien en aquell moment (La Codorniz y Mata Ratos) deixaven espai per a una publicació amb una actitud més bel·ligerant i crítica amb la societat espanyola de llavors. Per això, Chumy Chúmez va sentir la necessitat de treure una revista diferent al mercat, i ho va aconseguir amb la complicitat de la mateixa editorial que publicava la revista Triunfo, Ediciones Pléyades. Els possibles noms que van proposar a la censura per a la capçalera no es van acceptar, fins que finalment Manolo Summers va suggerir el de Hermano Lobo. El maig de d’aquell mateix any va aparèixer el setmanari amb la col·laboració d’altres humoristes de renom com Manuel Gila, Ops (El Roto), Forges, i l’aportació catalana del genial Jaume Perich. A la revista Triunfo (13/05/1972) l’equip inicial va publicar un manifest on proclamava les seves intencions: la nova revista volia ser un lloc que remouria la placidesa d’aquesta “cabaña ovina a la que todos pertenecemos por nacimiento”.

La revista va ser un èxit, posant 100.000 exemplars al carrer, que, amb el temps, arribarien a ser 150.000. El seu disseny, inspirat en la publicació francesa Charlie Hebdo, també va emparar diversos redactors que complementaven perfectament la part gràfica. La majoria dels escrits, de José Luis Coll, Antonio Burgos, Emilio de la Cruz o Alfonso Prieto, entre d’altres, anaven signats amb pseudònim. Manuel Vázquez Montalbán, per exemple, signava amb el sobrenom de La Bella Encarna. S’ha de destacar la bona qualitat del paper que empraven, i el fet que a la part gràfica, a més de vinyetes, s’utilitzaven gravats o il·lustracions antigues, collages i fotografies amb finalitat satírica i paròdica.

Els col·laboradors, jugant sempre amb l’autocensura, exercien una crítica radical plena d’insinuacions i complicitats amb els seus lectors. S’esquivava la censura amb imaginació per mostrar un humor càustic i descregut amb el poder. Des de la direcció s’instigava a l’atreviment en els plantejaments humorístics, i així es va aconseguir connectar amb una àmplia generació d’estudiants universitaris, professionals liberals i empresaris amb noves idees que demanaven canvis a les encarcarades estructures del franquisme.

Però al setmanari s’hi van anar acumulant tensions personals i ideològiques que van acabar en una escisió dels seus col·laboradors. Aleshores, l’empresari José Ilario va fer una oferta a tres puntals d’Hermano Lobo (Jaume Perich, Vázquez Montalbán i Forges) per crear una nova revista d’humor, i el 4 de maig de 1974 va aparèixer als quioscs Por Favor. La competència de la nova revista i els canvis en el gust dels lectors van enfonsar progressivament la tirada d’Hermano Lobo fins arribar als 20.000 exemplars. El número 213 (1976) va ser el darrer. En el seu testament, la revista es declarava laica i republicana, i deixava els seus béns morals i espirituals a La Platajunta, que aleshores agrupava la majoria d’organitzacions polítiques democràtiques i antifranquistes.

Per als seus col·laboradors, Hermano Lobo va suposar una dignificació de l’ofici d’humorista i un augment important en la retribució que havien rebut fins llavors. Amb la seva connexió amb els lectors i la seva alta qualitat gràfica, se la considera una de les millors revistes de la Transició.

Principals col·laboradores: Amilibia, Antonio Burgos, Cándido, Carlos Luis Álvarez, Chumy Chúmez, Dodot, Forges, Francisco Umbral, Gila, José Luís Coll, Manolo Summers, Manuel Vázquez Montalbán, Manuel Vicent, Ops (El Roto), Ortuño, Perich, Quino, Ramón, Saltés, Vicent, Zamorano.