El Correo Catalán

Articles:

Bibliografia

Conde Martín, Luis:

El humor gráfico en España, Asociación de la Prensa de Madrid, Madrid, 2005.

Fabre, Jaume:

Periodistes uniformats, Col·lecció Vaixells de Vapor, Col.legi de Periodistes de Catalunya, Barcelona, 1996.

Huertas Claveria, J.M. et alt:

200 anys de premsa diària a Catalunya (1792-1992), Fundació Caixa de Catalunya, Barcelona, 1992.

Ibáñez Escofet, Manuel:

La memòria és un gran cementiri, Edicions 62, Barcelona, 1990.

Reixach, Jaume:

"L'enterrament d'un diari quasi de llegenda", Setmanari El Mon, Barcelona, 15/08/1986.

Saura, Víctor:

Carlins, capellans, cotoners i convergents, històries de E.C.C. (1876-1985), Diputació de Barcelona, 1998.

Tubau, Iván:

El humor gráfico en la prensa del franquismo, Editorial Mitre, Barcelona, 1987.

El Correo Catalán

Quan només feia deu mesos que s'havia acabat la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) i s'acabava d'aixecar la prohibició d'editar premsa d'aquest ideari, va aparèixer El Correo Catalán. El títol del diari va ser fruit d'un acord entre el fundador Manuel Milà de la Roca i el capellà Fèlix Sardà i Salvany, i la publicació era hereva de les idees del diari La Convicción (1870-1873) i del full clandestí El Correo Carlista, de la qual cosa ja es pot deduir que el diari era de pensament tradicionalista, carlista i eminentment catòlic.

El periòdic va tenir una llarga vida (109 anys), però els seus inicis no van ser fàcils perquè va estar suspès diverses vegades i, seguint el costum de l'època, aquests contratemps es van solucionar canviant el nom de la capçalera mentre durava la suspensió. La primera va ser de 30 dies (el diari no es va publicar entre el 16/12/1879 i el 23/04/1880), però les altres suspensions ja van tenir capçalera suplent de manera que, successivament, va adoptar els noms d’El Eco del Milenario (del 24/04/1880 al 01/05/1880), El Noticiero (del 14/10/1880 al 27/10/1880) i El Fénix (del 06/12/1900 al 12/03/1901). En aquests moments el diari era aferrissadament carlí i absolutament allunyat de les idees catalanistes. Aquest enfocament va canviar en part quan l’any 1903 es va constituir el Fomento de la Prensa Tradicionalista i el director d'aleshores, Miquel Junyent, li va donar una orientació mínimament catalanista i el va adherir al moviment de la Solidaridad Catalana (format arran de l'assalt al Cu-Cut! del 1905 i de l'aprovació de la Llei de Jurisdiccions). L’any 1912 el diari va adquirir una rotativa i això va permetre una modernització de les instal·lacions. Va ser el primer diari que va tenir una secció només dedicada a una activitat emergent: els esports. Durant la Primera Guerra Mundial va adoptar una actitud germanòfila i les seves opinions, conservadores i intransigents, van provocar que els seus lectors fossin cada vegada més escasos. Poc abans de començar la Guerra Civil espanyola els seus tallers van ser assaltats i incendiats i la publicació va ser suspesa durant quatre mesos. Amb les seves màquines es van imprimir, durant la guerra, els diaris sindicalistes del POUM: Avant (1936, en català) i el seu successor La Batalla (1936-1937, en castellà).

Al final de la guerra va ser un dels primers diaris autoritzats per les autoritats franquistes a repararèixer. Se li va designar com a director a un carlí murcià anomenat Diego Ramírez Pastor, que es va acabar barallant amb els accionistes i va ser substituït per un altre home d'idees molt conservadores, el català Claudi Colomer Marquès, que va definir el diari com “catòlico, español y popular”. A El Correo Catalán es va donar a conèixer un periodista aragonès, Manuel del Arco, que es va especialitzar en entrevistes breus i punyents amb caricatura inclosa, titulades Vis a Vis. Aquest home va acabar sent un periodista i entrevistador de referència en altres mitjans barcelonins.

A partir de 1958 es va produir un canvi quan van entrar Andreu Rosselló de director i Manuel Ibàñez Escofet de redactor en cap. Aquest tàndem va revifar el diari i en va quintuplicar en pocs anys el nombre de lectors a base d'una informació més àgil i d'un catalanisme no per moderat menys evident. Va arribar a vendre més de 75.000 exemplars diaris i es va col·locar en el segon lloc de la premsa barcelonina, només superat per La Vanguardia Española i superant El Noticiero Universal, diari del vespre, que era el segon més venut fins el moment. Les claus de l'èxit van ser, com en el cas del setmanari Destino, fer un diari catalanista redactat en castellà i la joventut de molts dels seus redactors. El novel·lista Francesc González Ledesma, que en va ser redactor, va escriure que durant aquesta etapa el diari va ser “la millor escola de periodisme que ha existit a Catalunya i la darrera redacció romàntica de Barcelona”. A part de l'aspecte polític cal destacar la secció d'esports Bajo la piel del estadio de Morera Falcó i la divulgació de l'obra dels seus dibuixants d'humor en diversos reculls retrospectius. El Correo Catalán destacava en aquella època per tenir una secció de notícies comarcals força més àmplia que les de la seva competència. A partir del final de la Guerra Civil mai hi va faltar l'acudit d'actualitat, durant una llarga etapa de Valentí Castanys i de Pilarín Bayés, i amb l'eclosió com a dibuixant de premsa de Perich i la col·laboració de Cesc i Joaquim Muntañola, sense oblidar les pàgines dominicals en color de l'etapa de Joaquim Bofarull.

Ibáñez Escofet va plegar l’any 1968 i el diari va iniciar una lenta davallada, que es va accentuar quan el va comprar un grup encapçalat per Jordi Pujol i la venda va passar dels 75.000 als 38.000 exemplars en només tres anys. A partir de 1970 va començar a publicar una secció escrita en català. Però l’envelliment de la maquinària, l’aparició del diari Avui, que era una competència directa i el primer diari en català des del final de la Guerra Civil, i sobretot “la instrumentalització partidista del diari”, segons paraules del seu gerent Joan Agut, van ser les principals causes de la seva mort definitiva el 16 de novembre de 1985.

Les mesures del diari van anar variant: de 1876-1900 foli, de 1900-1963 gran foli i de 1963 fins al final tabloide. El format va ser de 1876-1880, 4 pàgines a 4 columnes; 1880-1900, 4 pàgines a 3 columnes; 1900-1932, 8 pàgines a 6 columnes; 1932-1963, 14/16 pàgines a 8 columnes, i de 1963 al final, 24/64 pàgines a 5 columnes.

Principals col·laboradors: Castanys, Cesc, Bofarull, Farreres, Figueras, Josep M.Serra, Kimpollet, Muntañola, Oli, Pep, Perich, Pilarín Bayés, Tísner, Albert Maluquer, Andreu Rossselló, Claudio Colomer Marqués, Del Arco, Diego Ramírez Pastor, Fèlix Sardà Salvany, Francesc González Ledesma, Francesc de B. Moll, Francesc Morera Falcó, Jaume Fabre, Joan Agut, Joan Anton Benach, Joan de Sagarra, Joan Fuster, Llorenç Gomis, Josep Faulí, Josep Martí Gómez, Josep M.Huertas, Josep Pla, Manuel Ibáñez Escofet, Manuel Milà de la Roca, Martí Anglada, Miquel Junyent, Ricard Suñé, Vicente Lorén, Wifredo Espina.