¡Cu-Cut!
Bibliografia

Artís, Andreu Avel·lí:

"El humor político en Cataluña", revista Destino, nº 1740, Barcelona, 1970.

Cadena, Josep M:

El dibuix a Catalunya, 100 dibuixants que cal conèixer, Pòrtic, Barcelona, 2004.

Capdevila, Jaume:

¡Cu-Cut!, sàtira política en temps trasbalsats [1902-1912], Efadós, El Papiol, 2012.

Castillo, Montserrat:

"El paper renovador de la revista ¡Cu-Cut!", Grans il·lustradors del llibre per a infants 1905-1939, Biblioteca de Catalunya / Barcanova, Barcelona, 1997.

Elias, Feliu:

L'art de la caricatura, Barcino, Barcelona, 1931.

Espina, Wifred:

Un siglo de humor en Catalunya, El Correo Catalán, Barcelona, 1979.

Fassina, Pere de la:

"Un solc a la nostra època: el ¡Cu-Cut!", La Nostra Revista, nº 61, México, 1951.

Santolaria, Francesc:

El Banquet de la Victòria i els fets del ¡Cu-Cut!, Meteora, Barcelona, 2005.

Solà i Dachs, Lluís:

La caricatura social i política a Catalunya, 1865-2005, Duxelm, Barcelona, 2005.

Solà i Dachs, Lluís:

¡Cu-Cut! Setmanari de gresca amb ninots (1902-1912), Bruguera, Barcelona, 1967.

Torrent, Joan i Tasis, Rafael:

"¡Cu-Cut!, un setmanari humorístic i polític", Història de la Premsa Catalana, Bruguera, Barcelona, 1966.

¡Cu-Cut!

¡Cu-Cut! va ser un setmanari satíric, de caire polític i social, publicat a Barcelona entre el 2 de gener de 1902 i el 25 d'abril de 1912, amb un total de 518 números, un fascicle de propaganda sobre la seva aparició i un full, numerat com a 519, en què comunicava als lectors les causes de la seva desaparició voluntària. S’autoconsiderava “un setmanari de gresca amb ninots”, i oferia normalment números de setze pàgines, amb format de mig foli doblegat de presentació vertical, que es venien al preu de deu cèntims l'exemplar. Anualment s’editava (de 1903 a 1912) un calendari que es distribuïa gratuïtament als subscriptors “al corrent de pagament”. Portada i contraportada eren a dos colors (habitualment, vermell combinat amb el negre de base de la tipografia), i de tant en tant altres colors acompanyaven al negre a l’interior de l’exemplar. El número 100 (26-11-1903) va ser editat en color blau, a semblança del paper que es feia servir a les comunes.

La publicació va ser promoguda per la Lliga Regionalista, que ja disposava del diari La Veu de Catalunya, després de la seva primera victòria a les eleccions municipals de Barcelona el 1901 per a contrarestar els setmanaris satírics La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa, que es movien aleshores al voltant del republicanisme lerrouxista que dominava la política municipal barcelonina.

Formalment va ser una empresa periodística privada, malgrat que la seva realització es va dissenyar als locals de La Veu de Catalunya i que el llavors regidor regionalista Francesc Cambó va ser el que va suggerir el nom en entonar el nom de cu-cut com una cançoneta, a càrrec de Josep Baguñà i Martra (Barcelona, 1870-1942), advocat i corredor de borsa, amic d'Enric Prat de la Riba i de Jaume Carner des dels temps en què estudiaven dret. Havia creat una llibreria que portava el seu nom al carrer Cardenal Casañas número 4, al pis superior de la qual va establir la redacció del setmanari després d’una etapa inicial als baixos del carrer Escudellers número 54. La impremta de Marià Galve (al carrer Avinyó número 18) es va encarregar de la impressió del setmanari.

Pel que fa a la part gràfica de ¡Cu-Cut!, Gaietà Cornet i Palau, enginyer i periodista gràfic, es va encarregar de la direcció artística i va ser el creador del pagès gras i amb barretina, rodó de cara, nas vermell i somriure murri, vestit negre, faixa, llaç de puntets al coll, paraigua tancat a una mà a manera de bastó, que personificava la publicació i servia de contrapunt en diversos acudits gràfics de caire polític, dibuixat tant per Cornet com pels artistes que va convocar per a què li fessin costat. Entre aquests els principals serien Joan Llaverias i Labró, Joan Garcia-Junceda i Supervia, Ricard Opisso i Sala, Ismael Smith i Marí i Feliu Elias i Bracons (Apa). De manera intermitent hi dibuixaren Lola Anglada (Lola A.), Eduard Ferrés (Ferèstech), Joan Llimona, Antoni Muntanyola (Amyc), Josep Nogué (Asterisch), Josep Aragay, Lluís Bagaria, Josep Berga i Boada (BB), Frederic Borràs, Francisco de Cidón, Joan Grau Miró (J. Grau M.), Francesc Sardà (MS.) i Manuel Urda, entre d’altres.

Pel que fa als texts, Manuel Folch i Torres (Barcelona, 1877-1928) es va responsabilitzar de la direcció literària, redactant setmanalment un comentari d'actualitat titulat La llista de la bogadera sota el pseudònim de Lleixiu, i es va cuidar de proveir la secció Mossegades, un conjunt de notes curtes i punyents sobre persones i fets. Josep Morató i Grau (Girona, 1875 - Barcelona, 1918), periodista i redactor en cap de La Veu de Catalunya, tractava els temes teatrals, agrupats a la secció A ca la Talia, sota el pseudònim Virolet; Manuel Urgellès i Trias (Barcelona, 1866-1939), posseïdor de notables coneixements musicals i operístics, tractava a la secció Nyigo-nyigo dels concerts i de les representacions d'òpera, sota la signatura Xim-Xim; Ramon Suriñach i Senties (Barcelona, 1881-1964), escriptor i poeta, gran amic de l'editor, hi va realitzar abundants i anònimes tasques periodístiques; Lluís Folch i Torres (Barcelona, 1879-1946), crític d'art i professor, es cuidava de les exposicions de pintura i dibuix, que tractava, com a Folchi, a la secció Gargots i coloraines; Eduard Coca i Vallmajor publicava versos signant com a K.O.K. i Josep Maria Folch i Torres (Barcelona, 1880-1950) va escriure textos i va publicar acudits gràfics amb el nom de Joseph Maria.

La finalitat principal de ¡Cu-Cut! va ser anar contra la política lerrouxista. Alejandro Lerroux fou objecte de nombroses caricatures, sovint acompanyat de diputats i regidors del seu partit. Cornet i Llaverias, que s'alternaven en la realització de portades i contraportades, van ironitzar sobre ell en moltes ocasions. Els governs espanyols personificats en els seus mandataris (Sagasta, Silvela, Maura, Moret, Canalejas…) van rebre nombroses crítiques, com els governadors civils enviats a Barcelona. Llaverias va ser l'autor d'un seguit de caricatures sobre Alfons XIII al que representava com a un estudiant quan l’any 1902, amb disset anys d'edat, li van donar la majoria d'edat i va començar a exercir com a rei. També publicava caricatures sobre el monarca en què no se li veia el rostre però sí les seves llargues cames, fet que va popularitzar l’apel·latiu el Cametes per a referir-se al personatge regi.

L'autoritat governativa va imposar moltes multes a ¡Cu-Cut!, segrestant exemplars i denunciant la publicació als tribunals. La publicació informava als lectors de les accions que s’emprenien contra ella i es reafirmava en les crítiques que impulsaven les accions repressives de les autoritats. ¡Cu-Cut! va ampliar els seus atacs a la classe militar, i un sector d’aquesta va assaltar la redacció del setmanari, la impremta en què es tirava i els locals de La Veu de Catalunya el 25 de novembre de 1905. Això va provocar enfrontaments polítics al Congrés, la caiguda del govern que presidia Eugenio Montero Ríos, que volia sancionar als militars esvalotadors, i l'accés al poder d'un govern presidit per Segismundo Moret, que va suspendre el setmanari cinc mesos i va promulgar l'anomenada Llei de Jurisdiccions que feia competent a la jurisdicció militar dels delictes contra l’Exèrcit.

Durant la seva suspensió, ¡Cu-Cut! va intentar sortir sota el nom de Garba, però el governador civil ho va prohibir amb l'argument de què "s'assemblava massa" al model original. A partir de mitjans d'abril de 1906 ¡Cu-Cut! va reaparèixer i, encara que moderant-se en el tema militar per a que no li apliquessin la Llei de Jurisdiccions, va conservar la seva agressivitat. Va assolir una forta tirada (situada entre els 30.000 i els 50.000 exemplars), però els problemes li van començar a venir per la banda de la Lliga, que a mesura que guanyava influència davant del govern d'Espanya i establia pactes polítics amb Maura i, després, amb Canalejas, reclamava mesura i prudència. Finalment, les tensions van esclatar el 25 d'abril de 1912 amb la portada del número 516, realitzada per Joan Llaverias. Aquest, com que l'Orfeó Català actuava a Madrid, va representar al mestre Lluís Millet com si fos un Orfeu que amansia a les feres amb la seva música, i les feres eren l'ós madrileny, els polítics lagartones, els militars en forma de peixos sabre, els aprofitats que rossegaven com a rates l’Administració i els periodistes que vivien de l'anomenat fons de rèptils governamental. Els dirigents de la Lliga van cridar a l'editor Bagunyà i el van esbroncar; aquest, molest, va reunir als principals membres de la redacció (Junceda, de viatge de noces, no hi va anar, i sembla que Opisso tampoc hi va ser present), i junts van decidir tancar ¡Cu-Cut! i dedicar els esforços al setmanari infantil que impulsaven des de 1905, En Patufet, així com a l'edició de llibres de contes. D'aquesta manera brusca va acabar una publicació singular, dedicada a la sàtira política, realitzada des de la dreta catalanista (fet bastant insòlit dins dels paràmetres generals de la premsa), i de gran popularitat (el seu nom es va posar a begudes i altres productes, i, fins i tot, als magatzems Jorba, hi havia un autòmat amb l’aparença del pagès que personificava la publicació que, per deu cèntims, donava un caramel).

Principals col·laboradors: Cornet, Llaverias, Junceda, Opisso, Apa i Smith. Los escritores Manuel Folch i Torres, Josep Morató i Grau, Manuel Urgellès i Trias, Ramon Suriñach i Senties, Lluís Folch i Torres, Eduard Coca i Vallmajor i Josep Maria Folch i Torres.