La revolució satírica del maig del 68

El Maig de 1968, una sèrie de vagues, manifestacions i protestes van sacsejar França. Es tracta d’un dels esdeveniments més icònics d’un moviment contracultural molt més ampli en àmbit internacional —que va des del moviment hippy a la Primavera de Praga— i va suposar un punt d’inflexió social, moral i cultural en la història occidental. Gran part dels historiadors estan d’acord que fou molt més que una simple protesta, però no arribà a ser una revolució. Els seus efectes trigarien anys a veure’s, però és cert que allà van germinar diversos dels avenços socials més importants dels darrers quaranta anys. Sota les pedres del paviment no hi havia cap platja, les guerres no van deixar pas a l’amor, ni la imaginació va aconseguir el poder, però en diversos aspectes de la cultura és on primer es van començar a notar els efectes d’aquella febrada de maig: músics i cantautors, escriptors i cineastes van començar a explorar els marges d’una llibertat inèdita fins aleshores. També a la premsa es notà el canvi. I als dibuixos d’humor, ja que l’humor no deixa de ser un reflex de la societat que el produeix i el consumeix.

El Maig del 68 va permetre l’eclosió d’un humor més virulent i mordaç, d’una sàtira política que fiscalitzava de molt més a prop el poder, d’autors i publicacions que marcarien la història del gènere. L’elevat contingut polític del moviment revolucionari del 68 es traslladaria a un cert tipus de dibuix de premsa, que prendria partit de forma més desacomplexada. Principalment des de França, però també a Mèxic, Brasil, Txecoslovàquia i els Estats Units, el nou humor, més contestatari, iconoclasta i compromès, s’acabaria estenent arreu del món. L’humor actual té encara un deute enorme amb el que va néixer aquella primavera del 68.

Acabada la Segona Guerra Mundial, es dibuixa un nou escenari mundial en què s’enfronten dos models econòmics i socials antagònics: el comunisme i el capitalisme. De la mà dels Estats Units, Europa es recupera de les fondes ferides de la guerra sota l’ombra de l’amenaça soviètica. En aquest context es desenvolupa a la premsa un humor més còmic que no pas satíric; els humoristes prefereixen fer riure que no pas fer una crítica massa mordaç i, si de cas, l’humor més virulent es reserva per als enemics: contra els comunistes en el cas de la premsa occidental, o contra el capitalisme en la premsa de l’òrbita soviètica. La majoria de publicacions d’humor d’Occident, però, prefereixen l’humor lleuger i desenfadat de comicitat intranscendent, i potser amb un lleuger toc d’erotisme o sensualitat —molt lleuger, encara, per l’estricta moral que encara impera en aquella època. La crítica política no qüestiona mai el sistema i es limita a l’anècdota i la superficialitat, de manera que en la dècada dels 50 proliferen revistes lleugeres d’humor blanc i banal. Tot i això, aquells anys comencen a despuntar alguns artistes excepcionals del camp de l’humor, en revistes com la britànica Punch o l’americana The New Yorker, on hi descobrim autors com Ronald Searle, André François, Tomi Ungerer o Jean-Michel Folon.

Dibuix


Publicació:

The New Yorker

, 1960