280 anys de premsa satírica a Espanya

.

 

 

«A Espanya no s'ha gaudit mai, ni tranquil·lament, d'aquella llibertat necessària perquè la sàtira dibuixada es desenvolupi i visqui.» Jacinto Octavio Picón, 1877

Les paraules de Jacinto Octavio Picón, el primer tractadista espanyol sobre la història de la caricatura, expressades cap a l'any 1877, ja deixen clar que la història de la nostra premsa satírica és una història de lluita contra la censura. La restrictiva legislació a la qual van estar sotmesos el nostre país i la nostra premsa havia impedit que el dibuix d'humor amb càrrega satírica florís, com sí que ocorria en la resta del món civilitzat. El Duende Crítico de Madrid (1735) va tenir l'honor de ser la primera publicació satírica que va aparèixer a Espanya. Era una revista veritablement singular, ja que, a causa de l'esmentada censura, es tractava d'una revista manuscrita: els seus exemplars es copiaven manualment i es distribuïen clandestinament. Va aparèixer regularment cada dijous entre el 8 de desembre de 1735 i el 17 de maig de 1736. El seu autor anònim atacava la cort amb una mordacitat descarnada en un libel que va tenir una elevada difusió, i fins ben entrat el segle se seguien copiant i distribuint de sotamà exemplars d'aquella subversiva revista. Sembla que finalment l'autor va ser descobert i empresonat en un convent. Un segle després es van reeditar les seves sàtires completes i encara resultaven escandaloses.

En aquell moment, entre finals del segle XVIII i principis del XIX, la premsa tal com la coneixem avui es trobava encara en els seus inicis. La sàtira gràfica, en canvi, es trobava en plena edat d'or, però encara desvinculada del periodisme. Les estampes satíriques, que s’imprimien mitjançant la calcografia i es venien soltes, gaudien de gran popularitat i difusió. A Anglaterra, els gravadors satírics encapçalats per Hogarth, Rowlandson, Gillray i Cruickshank van crear escola, amb sèries de gravats de gran èxit. Durant la Guerra del Francès, a Espanya, també van circular interessants làmines d'autors anònims o avui desconeguts, que centraven les seves sàtires en Napoleó i el seu germà José Bonaparte, conegut com Pepe Botella. A partir de mitjan segle, la publicació francesa La Caricature, fundada per Charles Philipon, va unir aquestes làmines a les seves revistes, donant naixement a la premsa satírica moderna.